Encadenats

Aquest dies a França és ben viu el record del 2005, quan un incident policial semblant al que acaba de tenir lloc a Nanterre, a la rodalia de París, va desfermar una onada de violències a les banlieues que es va prolongar durant més d’un mes. Sociòlegs i analistes mediàtics insisteixen en les causes profundes que han propiciat aquesta nova revolta urbana, unes causes que coneixem de sobres encara que acceptem com a ineluctables: la marginació social, econòmica, cultural, d’àmplies capes de població procedents de la immigració, especialment joves, que creixen a les perifèries sense una esperança de futur. És una herència més de la barbàrie colonial, de pobles explotats els descendents dels quals s’han convertit en ciutadans de segona classe al país de la Il·lustració i els drets humans i que tant es vanta dels seus valors republicans. El que fa més mal de tot plegat és que, 18 anys després, som allà on érem. La mateixa discriminació i la mateixa ràbia continguda que s’acaba desbordant. Què hem fet durant tots aquests anys, a França i a la resta de societats occidentals per reduir la desigualtat lacerant, que és a l’arrel de tot el problema? Com en la crisi climàtica, no ens adonem que tots els nostres futurs estan encadenats?