De set en set
Aigua
Fa poc, passejant per un camí traçat entre una llarga platja i una terra de ningú salvada de la destrucció immobiliària, dos joves se’m van adreçar fent-me una pregunta: “Ets d’aquí?” Vaig dir que més o menys. Eren a la platja i hi buscaven unes dutxes que recordaven haver utilitzat l’estiu passat: “No eren en aquest lloc?” Vaig respondre amb una pregunta retòrica perquè duia afegida la resposta: “Sabeu què passa? No hi aigua.”
Els joves van reaccionar com si s’adonessin d’una evidència que els havia passat per alt. Seguint el camí, em va revenir que uns dies abans, en una altra platja, en sentir com unes amigues comentaven que hi havien tret les dutxes, jo mateixa vaig preguntar: “I això, per què?” Em van fulminar: “Que no saps que l’aigua escasseja?” Així, doncs, havia dit amb certa suficiència als joves el mateix que m’havien dit en aquell moment, en què, disculpant-me, vaig tancar els ulls pensant: “Com és que no ho he tingut present?” Ho sabia, ho sé, però aleshores ho havia oblidat. Alguna cosa semblant a un lapsus, que sempre és significatiu. Sabem (o, en tot cas, ho podríem saber) que no hi ha aigua, però sovint fem com si ho oblidéssim. I així anem fent fins que la cosa no tingui remei.
Segur que la nostra responsabilitat individual és inferior a la d’aquells que tenen el poder econòmic per explotar els recursos sense miraments mentre que, molt possiblement, l’administració pública no els controla prou. Però, com en tants d’altres casos, si en fóssim més conscients, no només ens hi miraríem més, amb l’aigua, sinó que seríem més combatents contra els grans abusadors, que encara propaguen que no passa res i que anem fent... fins que tot plegat rebenti.