La ninotaire

L’àvia Vayreda li va ensenyar què era la perspectiva, necessària per dibuixar el mercat de Vic, la Casa Amatller o el pati d’una escola i atapeir la plaça, el passeig de Gràcia o el parc infantil de pageses amb cistell, aristòcrates amb barret o infants jugant a pilota. Omple la perspectiva de color, detall i anarquisme. De vida, sempre riallera. Els caparrons dels ninots sobresurten de la tècnica d’un paisatge caòtic i delicat. La Pilarín és infantesa. “Les avantguardes han d’existir però m’interessen els moviments que arriben a tothom.” Així es va reivindicar fa una setmana al Museu Darder de Banyoles, en una trobada d’il·lustradors, convocats pel festival Aphònica perquè la Pilarín era l’autora del cartell d’enguany. I en defensa dels seus murals: “He aconseguit fer el que feia Diego Rivera sense ser comunista.” Ho deia a la sala annexa al vestíbul del Darder, on hi ha un mural d’Olga del Águila amb papallones, búfals, lleons, tigres, simis; més d’un centenar d’espècies presents al museu. Aliens als animals del món exterior, escoltant la ninotaire, atapeint la sala, com una rèplica real de les seves làmines, infants d’ara i d’abans. La dibuixant popular no té el pedigrí d’una artista rupturista i l’acadèmia i la intel·lectualitat se la miren com una padrina entranyable que entén la rebel·lia dibuixant dimoniets. No reneguem de la infantesa; és el que ens pot ajudar a sobreviure, com a persones i com a país.