Mort blava

Quan ets hipocondríaca de mena i tens un cervellet massa disparat que t’ajuda i et puteja a parts iguals, el fet de passar unes setmanes amb la salut en hores baixes et porta a cavil·lar coses diguem-ne fora de lloc. Coses exagerades i extremes que, no saps ben bé per què, se’t converteixen en bucles permanents i no els pots aturar de cap de les maneres. L’Albert, el meu veterinari –entengueu la metàfora, sisplau–, va escoltar els meus arguments descarrilats i va concloure que més que un càncer terminal o una possessió demoníaca el que potser em passava és que m’estaven enverinant a poc a poc amb petites dosis de cianur. El bo de l’Albert em va dir que, si fos això, la meva seria una mort merablavosa. Tenint en compte la meva arxiconeguda fixació vital pel color blau, el cianur, que ve de la paraula cian (un tipus bonic de blau), la meva mort seria blava. Si em fessin una autòpsia, veurien un interior humà blau. Vaig pensar en robots, em vaig entusiasmar i vaig posar-me a buscar informació sobre el cianur. El pigment de color blau fosc blau de Prússia, utilitzat per a fer blueprints, deriva dels complexos de cianur de ferro. El blau de Prússia pot produir cianur d’hidrogen si s’exposa a àcids forts. Ho vaig trobar meravellós. Potser sí que tindria una mort blava, amb emissions d’orina de color blau, amb menys oxigenació a les cèl·lules i, el més important, amb litres de sang blava –una antimonàrquica com jo!– que s’acabaria fonent i confonent amb el miratge de la blavor del mar quan m’hi aboquessin seguint els meus estrafolaris desitjos post mortem. Qui no té imaginació és perquè no vol.