Ni per entretenir

Se n’espera molt dels cara a cara electorals, però els resultats solen decebre totes les expectatives. I el duel Sánchez-Feijóo de dilluns, l’etapa reina de la campanya del 23-J, no va ser l’excepció. Intens i cantellut, va tenir els seus moments teatrals, com ara el riure impostat o els gestos d’ofès de Sánchez davant dels atacs de Feijóo, o el cop d’efecte del gallec signant davant les càmeres un pacte per comprometre’s a deixar governar el partit més votat. Molt teatre, i del dolent, amb guions previsibles i monòlegs repetits fins a l’extenuació. Ja no és només jugar amb dades dubtoses a conveniència, inflar eslògans, disparar insults gratuïts i mitges veritats enverinades, barrejar-ho tot i fugir d’estudi... és l’absència d’arguments sòlids per defensar el projecte que representa cadascú. Crec que l’error és esperar d’un cara a cara d’aquestes característiques un intercanvi que enriqueixi el debat polític o que dissipi dubtes sobre, per exemple, els futurs pactes postelectorals. La resposta més clara la tenim en els fets i no en les paraules calculades dels candidats. Ja sabem fins on arriben les aliances ocasionals del PSOE o la disposició del PP a pactar amb Vox. Per a això no ens cal cap debat en prime-time. Ni tan sols per entretenir-nos.