De set en set
Mentides
Mentir és indestriable de la condició humana. El filòsof David Livingstone Smith, autor d’un llibre sobre el tema, afirma que “mentim de forma espontània, de la mateixa forma que respirem o suem”. I ho fem, segons el mateix autor, per aconseguir algun benefici, ja sigui diner, sexe o poder. Hem assumit les mentides de forma tan normal que alguns polítics les utilitzen sense pudor, convenientment barrejades entre mitges veritats o omissions deliberades. Aquest dilluns, en el primer cara a cara entre Pedro Sánchez i Alberto Núnez Feijóo, ambdós candidats van mentir de forma reiterada. De fet, es feia difícil adonar-se’n, perquè en molts moments el debat es va convertir en un guirigall indesxifrable. Però ho van fer. Feijóo va mentir quan va dir que el PP havia votat “a favor de l’increment de les pensions per l’IPC”. O quan va afirmar que “entre 2018 i 2019 van ser qualificats més de 2.500 habitatges protegits a Galícia”. O quan va deixar anar que “tenim menys autònoms que el 2019, d’acord amb l’EPA. 43.000 menys”. Però també va mentir Pedro Sánchez quan va dir que l’expresident del seu partit José Luis Rodríguez Zapatero “no va congelar les pensions el 2011”. O quan va assegurar que l’economia espanyola ha “multiplicat per quatre el producte interior brut”. Segurament aquestes mentides no tindran una incidència en les votacions, ja sigui per l’habilitat amb què les van anar introduint o perquè tots plegats hem assumit les mentides com una estratègia consubstancial a la política. Però que quedi clar que ens van mentir.