Dues reflexions i una esmena

Borriana encetant la persecució descarada del català i el TSJC fent campanya electoral, perquè els altres partits es posessin a demanar el vot per aturar les peülles dels seus cavalls. La primera reflexió és que tant se val qui governi a Espanya, dretes o esquerres, a Catalunya tothom sap quin pa s’hi donarà; moltes promeses milionàries i lingüístiques, i poca inversió real i zero projecció de la llengua. Entre uns o altres és una qüestió de gradació, però qui paga sempre són els mateixos. És només per això que volen els catalans; la resta els fa nosa.

La segona reflexió és sobre el paper dels nostres representants a les Corts espanyoles. Sabent que, en general, les cireres només les veuen moure’s de lluny, la resta de contribucions són o bé una crossa necessària perquè mani algú o bé un reguitzell de peticions dels “ploramiques de sempre”. I no se’n cansen, perquè deu anar amb el sou... I així ad eternum. Sap greu pels creients en un canvi però, d’aquest atzucac, només se’n pot sortir trencant els ous. A molts votants, aquesta vida sotmesa i desagraïda no els fa cap il·lusió.

I l’esmena. Fa uns anys –abans fins i tot del procés– vaig escriure que una diferència entre els polítics espanyols i els catalans era que aquells eren polítics professionals i no sabien fer altra cosa que viure de l’erari públic, mentre que els d’aquí tenien la seva professió i dedicaven un època de la seva vida a la política. Em vaig equivocar. Els espanyols encara ho fan –i més els de Vox–, però els catalans ja se n’han contagiat i gairebé ningú que tingui algun talent aprofitable s’hi vol dedicar. No és estrany, doncs, que molta gent tingui dubtes sobre qui votar, si val la pena enviar-los a Madrid o, fins i tot, si cal anar a votar.