Renfe, una realitat distòpica

Viatjar en tren sempre va ser per a mi una experiència carregada d’emocions novel·lesques. Els trens estaven plens de romanticisme i nostàlgia. D’hores d’abstracció, de contemplació de la bellesa natural i, sens dubte, de lectura i escriptura. De vegades també eren escenari de trobades fugaces i intrigues.

Fa cosa d’un any, vaig començar a viatjar regularment amb Renfe, acompanyada sempre d’un bon llibre, disposada a gaudir de cada minut del trajecte. L’espera del tren a la riba del mar era idíl·lica. 

Al llarg de l’hivern, vaig anar descobrint que bona part del funcionament de Renfe era pura ficció. Cap de les aplicacions que consultava des del meu telèfon, ni tan sols la mateixa pantalla de l’estació, marcava amb precisió l’hora real en la qual passaria o havia de passar el tren. Però no m’importava, sortia de casa amb prou antelació per poder encaixar en el meu horari els múltiples retards. Amb llibre a la mà i la vista de la mar aconseguia superar amb bon ànim qualsevol incidència.

Aviat vaig descobrir algunes estratègies de supervivència. Si al vagó em trobo amb una persona que parla per telèfon i sobrepassa els decibels que permeten a la resta dels viatgers concentrar-se en altres ocupacions, em desplaço ràpidament al següent vagó. La mateixa estratègia serveix si el meu olfacte se sent agredit en travessar el llindar de la porta. A més del meu llibre, sempre porto un petit flascó d’aigua de lavanda en esprai que en cas d’urgència escampo discretament pel vagó.

No sempre és fàcil el desplaçament perquè hi ha hores en què el tren va molt ple i no és segur que en canviar de vagó trobis lloc. Però malgrat que cap estratègia és infal·lible quan es tracta de Renfe, durant l’hivern vaig aconseguir trampejar les dificultats que mai van superar l’enorme satisfacció que em brindaven les dues hores de lectura al dia, en les quals vaig acabar la lectura de diversos assajos filosòfics i sociològics, desenes de relats breus, alguns articles de diari i una tesi doctoral.

Però arribada la primavera el panorama canvia radicalment. La preocupació ja no és eludir garlaires compulsius que viatgen fins i tot amb l’altaveu activat, sinó poder-me asseure.

Amb el bon temps, quan arriba el tren, obren les portes vagons replets de turistes. Des de l’andana només arribo a veure cames en bermudes, gorres de beisbol, ulleres de sol, cossos tatuats, cossos bronzejats, cossos cremats pel sol. La major part dels viatgers miren els mòbils i els qui no, parlen cridant amb un to impertinent.

Aterrida, pujo, m’obro camí i em col·loco en un racó on puc recolzar l’esquena i obrir el meu llibre. La major part són turistes que semblen disposats a arrasar Barcelona amb les lents dels seus mòbils, a menjar-se-la amb la mateixa compulsió amb la qual les seves mandíbules masteguen xiclet des de primera hora del matí. Semblen disposats a trepitjar Barcelona amb les mateixes sabatilles esportives que, de forma descarada, recolzen al seient del davant. Famílies senceres que asseuen còmodament les seves maleducades criatures, mentre que els que anem a  treballar, sense importar-los l’edat, hem de fer el trajecte dempeus. Turistes que igual que nosaltres fa mesos que gaudeixen del transport gratuït. 

A l’estació següent puja una dona amb una criatura als braços, ningú s’immuta, ningú li ofereix el seient. Jo estic dreta i massa lluny per poder intervenir, però falta més de mitja hora per arribar a Barcelona i la ràbia i la impotència s’apoderen de mi. De cop, tot es torna un malson, Renfe ens atrapa en una veritable realitat distòpica que ens aliena i deshumanitza.