Ametllers

Ens han proposat una campanya electoral fora de temporada, al límit de la desconnexió general que arriba amb l’agost. Avui, a empentes i rodolons, hem arribat a port. Veurem on serem demà. El soroll ha estat l’habitual amb els arguments centrats en l’atac a l’altre i la desqualificació insolent de l’adversari. Les crides amables al consens i l’entesa són percebudes com a signes de debilitat i els caps de campanya les desaconsellen per principi. Tot és divisiu perquè els candidats se senten forçats a afalagar la pròpia tribu més que no pas a eixamplar la base –sigui dit sense connotacions partidistes–. La campanya ha coincidit en bona part amb la florida de les magnòlies que s’han mantingut perfectament al marge de les discussions i els exabruptes. Vull pensar que l’excels perfum de les magnòlies que ha presidit la campanya haurà tingut efectes positius i generalitzats. La blancor de les magnòlies em remet a la florida dels ametllers ara que aquelles flors són fruits a punt de batre. Potser per això no em puc estar d’acabar aquesta columna amb una cita de Camus que dec a l’amic Xavier Febrés. Camus parla d’ametllers, però també, profundament, del nostre temps, i posa en perspectiva aquesta campanya electoral i l’essència de la bona política: “Quan vivia a Alger, sentia tot l’hivern una frisança perquè sabia que, en una nit, una sola nit freda i pura de febrer, els ametllers de la vall dels Cònsols es cobririen de flors blanques. Em meravellava veure com aquesta neu fràgil resistia totes les pluges i els vents del mar. I cada any persistia just el temps que cal per germinar el fruit... Davant l’enormitat de la jugada en què ens trobem implicats, cal tenir present, sobretot, la força del caràcter. No parlo d’aquella que a les tribunes electorals acompanya les celles arrufades i les amenaces, sinó la que aguanta tots els vents del mar amb la seva blancor i la seva saba. La que, dins l’hivern del món, fa germinar el fruit”.