Les veïnes de Mas Palau
Sempre hi havia xocolata desfeta per a la mainada, servida per les veïnes, al final de l’animació infantil. Encara que fos un dissabte a les sis de la tarda d’un juliol de calor intensa. I no era aigualida, cacau en pols per tenyir la llet, sinó d’una espessor i negror equatorial que s’arrapava a les comissures dels llavis. A la nit tocava Setson i Blas i això volia dir que a Mas Palau se’ls gastaven per la festa del barri, una manera de fer estiu, treure cadires de fusta al carrer, engalanar amb senyeres l’entarimat des d’on els músics farien ballar pasdobles o l’últim èxit de pop ensucrat d’algun anglès amb molta laca fixada als cabells. Les festes de barri van tenir el seu moment dolç en paral·lel amb un país en construcció on la modernitat era que Setson i Blas toqués la lambada. I es van diluir quan vam decidir que ja no feia modern treure cadires al carrer ni fer xocolata desfeta ni ballar la lambada. I vam deixar de conèixer i de tractar els nostres veïns.
Quan tot eren camps hi havia masos. I el de mas Palau llueix imponent i solitari en la foto dels anys vint digitalitzada de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany. Encara hi havia camps a finals dels cinquanta, que és quan van començar a construir blocs de pisos, per molts dels nous veïns que arribaven per treballar a les fàbriques. Quan encara hi havia molts més camps i a l’estany molts aiguamolls, el 1270, Guillem de Palau era l’amo del mas. Va tenir una filla, Bernarda, que el 1337 el va heretar. En el programa de la festa de Mas Palau d’aquest any s’explica que la Bernarda “tenia els ulls blaus i el cabell castany i des del turonet on hi havia el mas veia la plana de Banyoles, des del monestir fins a l’estany”. Es va casar amb un cavaller, Dalmau de Fortià. I fins aquí el conte. Els veïns de Mas Palau han volgut que sigui el seu símbol i el d’una època, tampoc tan llunyana, en què la majoria de dones servien submises l’home. I n’han fet un capgròs que s’afegeix a la faràndula banyolina femenina, on hi ha la Nena, la Bruixa, la Punki o la pionera, la Cascàrria, dels primers capgrossos. Però la Bernarda, que els veïns de Mas Palau consideren una dona “bona, justa i valenta” que estimava el seu entorn, és un altre símbol: el d’una generació que estima el seu barri, vol tornar a fer festa i vol tornar a fer bon veïnatge.