Adeu, Oriol, adeu!

Estic molt content per tu, Oriol Romeu. Estic trist, fotut i cardat perquè te’n vas i has sigut del millor que li ha passat a l’Orgull Gironí. Però estic molt content per tu. Estic molt content que en la maduresa de la teva carrera hagis pogut abraçar el teu somni i avui volis amb el primer equip del Barça masculí cap als Estats Units. M’hauria agradat tant que el Barça no et necessités! M’hauria agradat tant que després de tants anys fora de Catalunya haguessis deixat de somiar en el club de la teva vida! És molt egoista per part meva, ja ho sé! I és molt egoista per part de tants gironins que pensen com jo, però ens regalàvem tant quan sabíem que tu sortiries al camp a defensar els nostres colors! Quan tornis a Montilivi, encara que sigui amb el Barça i amb tota la voluntat d’endur-te els punts, ens trobaràs drets a la graderia, aplaudint-te. Picarem de mans com hem picat al final de cada partit amb tu, i donarem les gràcies per la teva professionalitat i la teva entrega aquest any que has lluitat per la lliga amb el Girona. Fa dies que intuíem i fa dies que entomem. Sabíem, com Llach, que no et tocava dir-nos “et vull”, sabíem que el sol no faria el dia molt més llarg, i no robaria temps al temps d’un rellotge aturat i que no tindríem sort. Però volem, també com Llach, que, ja que ens dius “adeu”, tinguem un dia net i clar. Volem que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant, i volem, Oriol, que tinguis sort. Que tinguem sort!