A l’estiu, tota pelleringa viu!
En ple estiu i amb les màximes pels núvols, és el moment idoni perquè els gimnasos s’omplin de la ja consolidada operació biquini, la publicitat segmentada ens bombardegi amb dietes miraculoses i els vestits frescos només siguin aptes per a talles úniques, que de tan úniques que són, no acaben anant bé a ningú. Fa pocs dies vaig sentir com la mare d’una nena de cinc anys comentava preocupada que la seva filla no volia posar-se uns pantalons perquè li feien les cames lletges. Entenc que la criatura parlava des de l’absoluta inconsciència i imitant paraules adultes que li poden haver arribat de qualsevol racó d’aquesta societat que, en comptes d’infondre coneixements i autoestima, malda per farcir-nos de complexos i necessitats artificials. Els problemes de salut mental relacionats amb la imatge corporal han augmentat en les últimes dècades, i la pressió estètica, sobrealimentada per les xarxes socials, arriba vertiginosament a totes les edats. Els factors que contribueixen a aquests problemes són complexos i múltiples, però cada dia que passa s’evidencia més la necessitat de trencar l’enorme i pervers mirall, reflex d’una societat totalment distorsionada, que ens vol vendre una vida feta de productes, experiències i sentiments desnatats. Que davant d’aquest panorama aflorin iniciatives que promouen l’autoacceptació i la diversitat en l’aparença física és tan necessari com imprescindible, i que la indústria de la moda avanci cap a la inclusió i representació d’aquesta diversitat en les seves campanyes publicitàries és més que benvingut, sempre que sigui des d’una ferma aposta inclusiva i no des dels washings a què ja estem acostumades. Afortunadament, hi ha un gruix social a qui patinen les expectatives de perfecció física i les estries, la cel·lulitis i les pells que pengen fruit del pas dels anys. Resulta paradoxal, però, que la nena de cinc anys que avui pot ser qualsevol adolescent o dona d’avançada edat, víctima dels cànons estereotipats, convisqui amb titulars pescaclics que reivindiquen un estiu de mugrons lliures a les piscines. Estem a punt per fer un canvi de xip? És que, una vegada més, l’absurditat en què vivim ens fa surfejar els extrems? Deu ser, potser, que l’únic que volem és sentir-nos i saber-nos lliures, també amb els nostres cossos?
