‘La chanson d’un jour d’été’

Agnès Varda, que ahir va passar per l’ombra amb La Pointe Courte, m’ha dut a pensar en el seu estimat Jacques Demy i és així que m’han revingut les germanes Françoise Dórleac i Catherine Deneuve (les bessones Solange i Delphine Garnier) fent veure que canten La chanson d’un jour d’été cap al final de Les demoseilles de Rochefort, rodada l’estiu del 1966. Dic que ho fan veure perquè van ser doblades a les cançons (Dórleac per Claude Perant i Deneuve per Anne Germain) amb música de Jacques Legrand i lletra del mateix Demy.

Les demoseilles de Rochefort desitgen marxar a Paris per satisfer les seves aspiracions: com a compositora en el cas de Solange, com a ballarina pel que fa a Delphine. També hi apareixen, entre altres, George Shakiris i el gran Gene Kelly: Demy va fer un dels seus musicals personalíssims, però va homenatjar el llegat nord-americà del gènere. D’aquí, en un dia de festa, Solange i Delphine es vesteixen com Marilyn Monroe i Jane Russell a Els cavallers les prefereixen rosses per cantar La chanson d’un jour d’été en un escenari muntat a la plaça Colbert de Rochefort. La cançó ens diu que quan l’estiu (símbol de la felicitat) ha desaparegut i se l’enyora en ple hivern, o amb el cor glaçat, per reviure’n un dia cal estimar-ho tot: “Aimer la vie, aimer les fleurs//Aimer les rires et les pleurs//Aimer le jour, aimer le nuit//Aimer le soleil, et la plue...”. La ingenuïtat desarmant de l’únic musical plenament lluminós de Demy: l’expressió d’un desig de felicitat. Tanmateix, carrega amb una ombra: poc després del rodatge, Françoise Dórleac va morir en un accident de cotxe. No puc deixar de pensar-hi quan la veig encarnant la demoseille Solange.