Teresa Pascual

Escric aquest article amb motiu de les jornades sobre l’obra poètica de Teresa Pascual organitzades per l’Acadèmia Valenciana i la situació de la llengua després de l’anunci que el valencià deixarà de ser llengua vehicular a tot el País Valencià. M’agradaria pensar, voldria creure, que sota el govern del PP i Vox avui encara seria possible que es publiqués la poesia reunida de Teresa Pascual a la Institució d’Alfons el Magnànim. Tenir avui en un sol volum tota la seva poesia reunida fins al 2019 és un acte de sort i de justícia.

Poder obrir el seu llibre i llegir: “A la mesura de les teues coses / he disposat la casa, les parets, / el color de taronja de la cuina, / el pilar cara-vista del saló. / He obert les finestres i la mar / ha matisat les línies de l’aigua / sense saber la sal que commovia / i abatia les ones en l’arena– / tota la sal fixada en la mesura, / a la teua mesura de les coses, / al silenci de sal, al vent de sal, / a la sal de la pell de les paraules... / He disposat la casa, les parets, / cada verd dels xiprers i tots els pins, / tots els dolors dels dies sense llum, / cada pam de l’espai que tu no ocupes / on la teua mesura es desdibuixa.”

Sense aquest volum ens seria més difícil accedir, estudiar o descobrir una de les nostres millors poetes. La que dota de permanència vivències, records, sensacions i mirades amb l’elegància i la veritat del mot precís. L’amor, el desig, les pèrdues, els reencontres, les absències, la mort dels pares, el pas del temps, els llocs, els moments del dia, la mar/el mar (el gran androgen que deia Marçal), com només ens els pot explicar ella, i a la vegada, gràcies a la seva mirada, nosaltres ja no ho viurem ni ho veurem mai més exactament igual. Som també i en bona mesura el que hem llegit, el que hem après a mirar gràcies als bons llibres i els millors poemes.

Una poètica que treballa amb aspiracions formals, que a més de sadollar el sentit, s’expressa amb la mètrica i les seves regles, que quan es dominen com ho sap fer ella, més que constrènyer, omplen d’ales el vers. Una autora que té un profund coneixement de la tradició poètica i que el transcendeix amb veu inconfusible i pròpia. Llenguatge clar, natural i precís, directe al que es vol nomenar sense jocs de la llengua per la llengua, la realitat està just allí per ser vista i dita lluny de l’obvietat. Hereva també d’un llenguatge de mar que si no es recullen en els seus versos podrien perdre’s en el vent de garbí dels qui no tenen gaire lletra. Quin regal trobar alta poesia amb la naturalitat de les dones que feinegen amb la lírica, igual que el seu pare feinejava al mar. Una consciència de classe i de gènere, que jo, per exemple, necessito i que no sé trobar en tants altres que sembla que m’escriuen tan sols perquè els admiri. Amb Teresa Pascual sento que m’escriu perquè miri al seu costat allò que tota sola no sabria veure. Se’n diu, com sabem, literatura.

Teresa Pascual és una poeta poeta que ja ha merescut un simposi organitzat a Tàrrega, fa ben poc va ser una de les protagonistes de la Nit de Poetes de Poesia i + a Caldes d’Estrac, i al novembre tindrà una jornada d’estudi organitzat per l’Acadèmia Valenciana amb la participació d’autoritats de les lletres i el pensament com Àngels Gregori, Fina Birulés i Vinyet Panyella. Voldria pensar de nou, voldria creure, que aquest no serà l’últim simposi sobre la seva obra. Que la literatura i la poesia són massa importants per poder ser manllevades per polítiques pallusses. Ens cal ser al costat d’on encara és més difícil fer, publicar i defensar una obra de primera magnitud. I unes traduccions de l’alemany, les d’Ingeborg Bachmann, que sense ella tampoc tindríem, o ja no serien les mateixes. Perquè una poeta que també tradueix, com diu Montserrat Bacardí, alimenta amb un mateix gest la pròpia obra.

EL PP i Vox anuncien una croada contra el català: es vol eliminar l’Oficina de Política Lingüística, treure els assessors lingüístics, vetar revistes catalanes a les biblioteques públiques: Enderrock, Camacuc, El Temps, Llengua Nacional, Cavall Fort. I vull pensar, necessitaria creure, que no es portaran a terme accions letals i subtils com ara no publicar, no estudiar-les i fer-los empentetes cap a l’oblit.

Ella, passi el que passi, seguirà escrivint, mirant el món, fent nous poemaris publicats en editorials de prestigi. Tot això ho escric per a nosaltres, per tot allò que no podem ni devem pensar encara, però que si malauradament arriben els mals presagis, que ens trobin a tots amb els llibres alçats.

Jo brandaré Tot passa baix (Labreu, 2023), el seu últim poemari, i diré amb veu alta i clara “Sutura”.

“Si hagués tingut ferida, / si el cos s’hagués obert, / amb uns punts de sutura / hauria unit les capes. / Però l’ànima es queixa / de no haver sigut carn.”