Escollir

Les aplicacions mòbils juguen amb el concepte d’escollir. No em refereixo només a les plataformes on podem triar hotels, carreteres o restaurants, òbvies i naturals eines dissenyades i concebudes precisament per triar, sinó a les que aparentment no van d’escollir. Al final sempre acabes prement un botó o no pots avançar. Triar és prendre partit, respondre a un estímul. Ens passem la vida decidint. Alguns han claudicat i han deixat que siguin altres qui triïn per ells. Les aplicacions per trobar parella també se centren en aquesta dinàmica. Naturalment triar no equival a no equivocar-se. Tots hem triat i hem estat triats, a la feina, a la vida sentimental, en un equip. I no sempre ha estat un encert perfecte. Poder triar ens diferencia com a humans. No tothom pot triar. Hi ha limitacions a la tria. Geogràfiques, per exemple. Segons on hagis nascut, no tries res. Si jo ara fos una dona nascuda a l’Afganistan, no estaria fent un article per a un diari. Tampoc podria treballar en una perruqueria, perquè les han tancat. No podria triar ser professora, perquè no en tindria la possibilitat. Hi ha limitacions legals, també. Per triar els nostres representants polítics cal tenir una edat determinada. Per ser triat en una competició esportiva, literària, artística, no ets triat només si resultes ser competent. Hi ha factors imponderables com les fílies i les fòbies del jurat. Tu pots ser bo, molt bo, però la química entre tu i un tribunal pot fallar. El factor humà, imponderable, injust, desafortunat, pot jugar i sentenciar-te.

A Califòrnia, Google està plantejant una pregunta als seus treballadors, i és que, després d’haver glorificat les bondats de teletreballar, els ha preguntat si volen tornar a la feina presencial sense possibilitat de connectar-se mai des de fora de l’oficina. Aquest projecte només afectarà 2.500 treballadors, i és un pilot per tornar enrere. Els motius són la seguretat i la qualitat. Volen evitar que els treballadors s’enviïn documents que puguin filtrar-se, però també que contaminin amb documents amb errors els sistemes. Una mena de purga interna per preservar l’excel·lència. Qui havia triat treballar a Google perquè era innovador, trencador, divertit i mòbil, ara es pot trobar un boomerang. La tria requereix discerniment i decisió, però hem de ser conscients que no tot som nosaltres. Podem triar amb molt de criteri i equivocar-nos estrepitosament perquè sorgeixen imprevistos. Triar no és controlar, triar no és sentenciar-se. La flexibilitat postmoderna ens acompanya i encara ens deixa espai per a la improvisació i el canvi. Amb tot, qui pot triar, qui pot decidir, qui pot seleccionar, és un privilegiat. Els qui compartíem pis mentre estudiàvem als anys 90 teníem el mític pòster de Trainspotting a la porta, aquella pel·lícula del 1996 de Danny Boyle on imperava la droga, la desesperació i la lluita, on l’espiral autodestructiva es podia trencar amb una mena de voluntat per escollir la vida (“Choose life” era el lema). Tota la pel·lícula anava de triar: “Tria la vida. Tria una feina. Tria una cursa. Tria una família. Tria un televisor gran que flipes. Tria rentadores, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Tria la salut, colesterol baix i assegurances dentals. Trieu pagar hipoteques a interès fix. Trieu un pis pilot. Trieu els vostres amics. Tria roba esportiva i maletes a joc. Trieu pagar a terminis un vestit de marca en una àmplia gamma de maleïts teixits. Tria bricolatge i preguntar-te qui carai ets els diumenges al matí. Tria asseure’t al sofà a veure teleconcursos que emboten la ment i aixafen l’esperit mentre omples la teva boca de merdós menjar escombraria.” I em salto algun tros per arribar al final: “Tria el teu futur. Tria la vida… Però per què voldria fer alguna cosa així? Jo vaig triar no triar la vida: jo vaig triar una altra cosa. I les raons? No hi ha raons. Qui necessita raons quan tens heroïna?”

Amb aquesta provocació encetàvem eternes discussions sobre el sentit de la vida i per què triem i què escollim. Ho discutíem fa 30 anys, i el tema segueix obert. Arthur Schopenhauer, l’autor d’El món com a voluntat i representació –i que no ha passat a la història com a promotor de l’optimisme–, ho va sentenciar: el destí barreja les cartes, i som nosaltres qui les juguem. Amb més o menys risc, amb més o menys sort, amb més o menys substàncies, amb més o menys colesterol, amb més o menys encerts. Triï vostè.