L’empoderament de la besàvia

A casa sempre era evocada com “la tia de Camallera”; era la germana de la meva besàvia i ambdues havien nascut la dècada de 1860 a Barcelona, cantonada Ferran/Rambla, en el senyorial entresòl de l’edifici que avui ocupa un McDonald’s. S’havia casat amb el doctor Sors, que exercia a l’esmentada localitat per on feia poc que passava el ferrocarril que va arribar a Figueres el 1877. El metge practicava l’ofici muntat en un xarret que el portava de mas en mas i pels pobles de Saus, les Olives, Vilopriu... La seva muller –la tia de Camallera–, que tenia fama de dona expeditiva, es barallava sovint amb les criades; el pacífic marit, quan tornava de les visites, a vegades era interpel·lat per la dona que li feia saber afers com aquest: “He tret de casa la Francisqueta perquè ens hem discutit i m’ha dit mala puta...” Van tenir fills i, amb el temps, serien els avis dels Santaló, entre els quals Lluís, l’eminent geòmetra, i Miquel, el geògraf, ministre, alcalde de Girona...

La germana i besàvia meva es deia Lluïsa Llach i a finals del XIX la família solia passar els llargs estius a la propietat que tenien a Garrigàs; el pare d’en Venido Vingut –curiós sobrenom bilingüe– els recollia a l’estació del tren amb una calessa. A la pairalia va conèixer, també en el sentit bíblic –al paller–, un pagès ben plantat, fill de Can Puig. Quan manifestà als pares que estava embarassada, el pare li comentà indolentment que no calia pas que es casés amb qui els feia de mosso; que tingués la criatura, que a la família no li venia d’un il·legítim més. En efecte, de petit, una tia-àvia filla de la Lluïsa i soltera, m’ensenyava i documentava de viva veu un llibre de fotos vuitcentistes, que també portava les imatges dels fills haguts per un o altre fora del matrimoni. Però la besàvia estava enamorada i va voler casar-se. No devia preveure dues contraindicacions: que acabaria il·luminant el món amb cinc criatures i que la condició laboral del marit, sumada a la crisi econòmica de la seva família barcelonina, la portarien a haver d’agafar l’aixada per portar l’hort. La meva àvia a vegades recordava que, al vespre del primer dia de cavar, va ensenyar les mans plenes de butllofes al marit i que aquest li va deixar anar: “No et preocupis: quan acabis totes les eiroles ja no et passarà més...” Ella, una noia que havia passat els hiverns estudiant francès i piano, llegint novel·la rosa, acudint a balls i a la llotja que tenien al Liceu de davant de casa; ella, que un pretendent anomenat Apel·les Mestres l’obsequiava amb els seus llibres dedicats..., ara tenia les mans plenes de mules.

Les germanes Llach no devien estar gaire satisfetes dels catifets amb què es van trobar des que van prendre estat. Perquè, quan ja tenien les criatures encaminades, van conxorxar-se per fugir. Sí, fugir, fugir de tot, de marits, fills... i encetar ambdues una nova vida. Fugir a Barcelona i establir-s’hi amb un negociet que els permetés d’anar tirant... lliures! Van maquinar que potser una lleteria –ja saben: cafès, xocolata, ensaïmades...– els possibilitaria la somiada llibertat. És així que, sense dir res a ningú, un dia van agafar el primer tren –una a Vilamalla i l’altra a Camallera– i, baixades a l’estació de França, van encaminar-se cap a una granja del carrer de Petritxol –veí del seu domicili de solteres– per prendre alguna cosa, però sobretot per veure si tenien gaire despatx: es tractava de comprovar in situ si el moviment de la parròquia els podria donar per mantenir-se. S’hi van passar tot el matí, el migdia van dinar-hi alguna cosa i, cap a mitja tarda, van decidir... tornar cap a casa, a Garrigàs i Camallera. Tornar. L’èpica que m’ha arribat pel fil familiar s’atura aquí i, per tant, no sé què les va fer desdir dels anhels de llibertat. Els possibles potsers. Van observar que una lleteria no donava prou diner? La mala consciència els va arborar la imatge de marits i fills abandonats? El pecat de manual que temptejaven els va ombrejar l’ànima? Malgrat que la seva mare havia comprat parcel·les de cel a un canonge, elles no eren pas particularment religioses; potser les ajudava a relativitzar la devoció que el pare portés la querida a casa i fes que la seva muller els servís xocolata desfeta i melindros. En fi, que no sabem quin va ser el temor que va envair el pensament d’aquelles dues dones. Només he volgut explicar el cas, ni que sigui germinal, d’això que avui tant es repeteix de l’empoderament femení. El van protagonitzar dues heroïnes de la meva família.