Tal dia com avui...
Josep Maria Espinàs
Excuseu-me
M’ha costat molt decidir d’escriure aquestes ratlles. Qui sap si seran mal interpretades, però he arribat en un punt que he de deslliurar-me d’un problema que m’angoixa: tinc més de cinquanta cartes per contestar. Seria un problema simplement personal si no fos que afecta gent que respecto i estimo, i per això, passo per damunt de qualsevol escrúpol de pudor i accepto el risc que suposa parlar tan descaradament d’un mateix.
Durant molts anys he tingut la satisfacció d’atendre puntualment la correspondència, i parlava amb cert orgull d’aquest hàbit, que valorava com una forma obligada de cortesia. Aquesta pràctica s’ha girat ara contra meu, ara que no puc contestar com voldria, de la mateixa manera que quan hom s’ha acostumat a fer mitja hora de gimnàstica diària comença a trobar-se desassossegat i mig malalt si ja fa uns quants dies que les circumstàncies no Ii permeten de fer-ne. M’arriben cartes, darrerament, a un ritme superior al de les meves possibilitats de resposta. El resultat és que damunt un moble de despatxet de casa s’amunteguen aquests testimonis de la meva progressiva frustració. Estic segur que els lectors de l’AVUI no em faran el tort de creure que parlo d’aquest tema per cap altre motiu que no sigui un autèntic sentiment d’angoixa. No tinc hores –i calen moltes hores– per a respondre com cal unes cartes que, en una bona part, són llargues i plenes d’opinions, consultes o manifestacions personals que demanen una valoració afavorida, a més, pel fet que aquest mes d’agost he d’acabar un llibre que m’ocupa molt de temps. L’obligació del treball, doncs, ha passat al davant de la devoció epistolar.
És a dir, en aquest moment hi ha més de cinquanta lectors d’aquest diari que pensen: “L’Espinàs no ha tingut l’atenció de contestar-me”, i per això faig avui aquesta confessió: perdoneu-me, amics, però no puc més. No és una carta, no és la “teva carta”, el problema, sinó la suma. Jo hauria de tenir quatre o cinc hores lliures cada dia “per a quedar bé” amb “cada un” dels corresponsals espontanis, i no em puc permetre aquest luxe, francament. Demanar una subvenció a la Generalitat em semblaria excessiu... Una secretària, encara que pogués pagar-la, tampoc no seria cap solució. Les vostres cartes són tan personals, cada una d’elles demana un to, uns suggeriments i un tractament tan específic, que no poden ésser contestades d’una manera més o menys formulària o delegada. Aquestes ratlles són, doncs, el reconeixement d’una impotència i al mateix temps una deliberada declaració pública que em descarregui d’una part del complex de culpa que d’unes quantes setmanes ençà em té tenallat. Moltes cartes quedaran sense resposta. Hi ha qui em pregunta, per exemple, a quina escola l’aconsello d’enviar els seus fills, i una senyora em demana la meva opinió sobre l’esdevenidor de la família. Tot això, he de tallar-ho, per manca de temps i perquè tampoc no vull convertir-me en un consultori. Jo no sóc cap pensador, ni cap moralista, ni cap sociòleg. No em feu més cas del mínim indispensable. Davant la desproporcionada tendència d’alguns lectors a escriure’m –una prova de confiança que els agraeixo–, he de dir que no sóc altra cosa que un paleta de fer articles.
Excuseu-me, doncs.