Un druida a l’estany
De la mateixa manera que Jules Verne va convertir-se en l’epicentre de la literatura fantàstica sense sortir del seu estudi de París, hi va haver un temps en què no calia viatjar a terres llunyanes ni desplaçar-se a llocs remots per sentir-te un explorador en territori exòtic. Així és com ens sentíem, com a mínim un cop l’any, aquells vailets de la terra baixa quan ens pujaven a l’autocar i, després de poc més d’una vintena de quilòmetres nord enllà, travessaven una nova dimensió on es fonien realitat i fantasia.
Una impressió a la qual contribuïen els petits cérvols que feien saltirons pels jardins de la fàbrica de xocolata Torras, aquell ésser de pell fosca i resseca, dissecat amb la llança a la mà, en un estrambòtic museu d’història natural i aquell estany d’aigües que sorgien de les profunditats de la terra i que, en consonància amb el seu patriarca escocès, el mític llac Ness, com a rèplica al seu llegendari monstre disposava d’una carpa centenària popularment coneguda com “la Ramona”.
Frontera natural entre el Gironès i la Garrotxa, només cal passejar-se pel bosc de Can Ginebreda per constatar com aquest territori preserva intacta la seva condició de parcel·la misteriosa, excitant i màgica de la nostra geografia. Per això no ens hauria d’estranyar que hagi estat en aquest mateix indret on hagi sorgit un druida tocat per l’essència de la música i més en particular del ritme amb el poder de captivar tots aquells que l’escolten a cop de timbal. Així ho va demostrar el passat gener quan va oferir un concert diari de solo improvisat de bateria instal·lat a l’Espai Eat Art de la Fundació Lluís Coromina durant tot el mes. I ara, fruit d’aquella experiència, resulta que s’ha tancat dins un estudi per deixar documentat un nou exercici de creació lliure, espontània i única amb la publicació del disc Solot a càrrec del segell Sirulita Records. En la seva particular escomesa el banyolí Ramon Prats ens serveix cinc motius de persuasió rítmica tan independents l’un de l’altre com lligats entre ells mateixos. Són autèntics poemes de vers lliure rimats a cop de baqueta, ja sigui amb el dring i l’agudesa dels platerets o amb la gravetat del bombo i la calidesa dels cuiros. Un prodigiós poemari de la tímbrica del colpeig i la carícia que res té a envejar als escriptors, pintors i altres artistes que han expressat a través de la ploma, el pinzell o les seves eines la seva visió del món.
