Ni la clau ni el duro

Ni Junts ni l’independentisme institucional en conjunt van aconseguir diumenge cap clau de res. Siguem sensats. Ni la clau ni el duro, que diria l’àvia Neus. Ens podem permetre la il·lusió òptica que per uns dies l’espanyolisme es troba a mercè de Waterloo, això sí. Però res més. O és que Puigdemont pot, de cop i volta, sortir de casa, voltar per on li vingui bé i tornar quan vulgui? Ni clau ni duro. Junts i l’independentisme institucional en pes s’han fotut un patacó del qual no s’aixecaran en anys si continuen badant. L’Espanyol quan somia Europa es desperta a segona divisió i l’independentisme institucional es pot despertar al ras si continua somiant que té alguna cosa a dir a Espanya. Que els de Sumar hagin encarregat a Jaume Asens que contacti amb Waterloo és teatre, pur teatre. Els espanyols han barrat el pas a la ultradreta de Vox i els catalans els hi hem ajudat. No donen per a res més, les eleccions de diumenge. Dreta i esquerra espanyoles s’han d’arreglar entre elles o han de repetir eleccions, per més que l’unionisme i l’unionisme emmascarat es deleixin per embolicar Puigdemont. Al 130 no li va ni li ve la batalla per la governabilitat d’Espanya. L’independentisme ja ha permès per dues vegades la investidura de Sánchez i n’ha tret 660.000 vots menys i el 40% de diputats menys. No hi ha res a gratar. Entre altres coses perquè, com ha dit el mateix Puigdemont, de la negociació amb els masovers no en pot sortir res.