Tribuna
Segones oportunitats
En plena ressaca electoral tinc mal de cap de tant llegir que l’independentisme s’ha desinflat, que ha perdut quasi set-cents mil vots, que Catalunya s’ha pacificat i ximpleries per l’estil. Des del meu punt de vista, no és l’independentisme el que ha perdut els vots sinó els partits independentistes, i els han perdut degut a la seva incapacitat per pensar i actuar en clau independentista i per tant no veure la necessitat de tenir una visió i una estratègia unitària de país. La majoria de gent que no ha votat no era a la platja, simplement ha practicat l’abstenció conscient per intentar sacsejar uns partits i uns polítics mediocres incapaços de fer política en majúscules i de plantejar amb claredat un projecte nacional engrescador.
És evident que els partits independentistes estan perdent el crèdit polític i que els seus electors s’han cansat de tantes esperances frustrades, però estic convençuda que en el moment que canviï el panorama i surti alguna oportunitat que permeti un lideratge fort, es demostrarà que l’independentisme es manté a l’aguait. Les mobilitzacions del Tsunami en són un bon exemple. En tot cas, fa anys que sabem que la gent resisteix i que qui claudica són els polítics i els partits.
La veritat és que no entenc què hi anem a fer, a Madrid, i sovint, quan he vist els polítics catalans intentant esgarrapar engrunes m’ha vingut al cap la psicologia del colonitzat i els complexos de dependència, molt semblants a la síndrome d’Estocolm. Amb uns resultats lleugerament diferents no hauria estat estrany veure independentistes votar un president que titlla l’independentisme d’ideologia caduca i que els ridiculitza per reclamar competències que, d’altra banda, els pertanyen, o que gosa dir que un referèndum no resol els problemes de la humanitat fent befa d’una eina democràtica. El president d’un govern que, entre altres coses, només ha executat un 53% de les inversions que corresponien a Catalunya. Quan s’arriba al poder és evident que sovint es perd la memòria o la vergonya.
Aquesta ha estat la campanya electoral més buida de propostes i de política que he viscut, jo que em pensava que no hi podia haver una campanya pitjor que la de les darreres municipals. Tot s’ha resumit en la por de l’altre i la por com a xantatge mai dona bons resultats. Tampoc els dona una lectura esbiaixada dels resultats perquè es poden produir sorpreses interessants. Quan semblava que l’independentisme vivia un dels moments més foscos des del punt de vista polític, ha aparegut una segona oportunitat que espero que sàpiga aprofitar. Un cop més, que Pedro Sánchez sigui president, depèn dels partits independentistes i ara és el moment de veure si paga la pena vendre’s per un plat de llenties, és a dir, per uns indults parcials i condicionats, i això ho puc entendre, i per una taula de diàleg de paper, que no entenc de cap manera, o si ha arribat l’hora de plantar cara. Ara seria fàcil aglutina tot el món independentista al voltant de dos punts: amnistia i respecte al mandat de l’1 d’octubre. Com que en tota negociació hi ha d’haver un marge, es podria acceptar l’amnistia i un referèndum vinculant. El problema és que, possiblement, Pedro Sánchez vulgui anar a una repetició de les eleccions. Això li permetria no haver de cedir res o molt poc, acabar la presidència europea i donar consistència a Sumar, que va fomentar per tenir a la seva esquerra una opció amiga capaç d’enterrar Podem, un partit incòmode, i assegurar-se una majoria àmplia. De moment l’operació no li ha sortit bé, potser li faltava un bull.
En tot cas, i de moment, Waterloo té una segona oportunitat per recuperar un lideratge que a finals del 2017 semblava indiscutible. Una cosa és que a Pedro Sánchez ja li vagi bé mantenir-se al poder de manera provisional fins a finals d’any, l’altra és que s’hagin de repetir unes eleccions perquè l’independentisme s’ha plantat i ha fet ingovernable l’Estat. Aquesta possibilitat ha tornat a posar el president Puigdemont a les primeres planes dels grans diaris europeus que tenen molt clar qui té la clau d’un estat cada vegada més ingovernable i que Catalunya reapareix com un afer polític important. Tindrem una segona oportunitat si els partits independentistes, Òmnium, ANC i el Consell de la República deixen estar el curtterminisme i els plats de llenties i es decideixen a dur a terme una estratègia de país coordinada i unitària. Només així la gent tornarà a fer vessar els carrers, que, no ho oblidem, sempre seran nostres.