Calor, abúlia, mandra...

Deu ser una de les moltes incongruències del món actual: quan la meitat del planeta s’està morint de fam, el verb aprimar-se ha esdevingut un mot de luxe, una fantasia per a privilegiats. Ho sento: encara que m’acusin de tenir un cor de pedra, ningú no em farà plorar sobre grassos ben cepats, la divisa dels quals no és pàtria i honor, sinó cassola i caloria, aquests que no saben parlar d’altra cosa que no siguin àpats i fartaneres, uns grassos a punt de rebentar que diuen que no mengen res, que és cosa de la naturalesa, de l’organisme. Però vet aquí que no hi ha hagut mai grassos als camps de concentració, ni a la Congregació de les Missioneres de la Caritat de Calcuta, per exemple. I la gran moda, encara: règims d’aprimament que ens volen fer creure que els prims són més dinàmics, més creatius, que pensen més i tenen més idees genials. Tot això de la bella figura està molt bé i és molt maco, però si ara mateix em presentessin un bon arròs de cabra de mar i un Espelt Quinze Roures, ja sé què faria. I és que quan Descartes deixa de meditar té moltes més certeses de les que creia tenir. És a dir: quan no cogito, sum igual, només que tot va millor. O ho sembla, tant li fot. Aliè tant com puc a tot plegat, em passo l’estiu mig amagat a casa, a l’ombra d’un til·ler, llegint, divagant, fent capcinades. He tingut la mala idea d’arribar-me fins a la Costa Brava i n’he tornat atuït: fresses, suors, cues, humitats, ferums, estuba, estretors... Però, ai!, la Garrotxa no és pas la cort celestial estiuenca: també ens arriben aquests vents de xafogor covada que es fica dins les cases, com si hi hagués una estufa encesa a cada estança. (Josep Pla escriu que coneix el garbí perquè el cuiro de la petaca se li estova –Les Hores, volum 20 de l’Obra Completa, pàgina 335–). Allò de “huir del mundanal ruido” del frare de León devia ser una bufona metàfora, però avui és una concreta i recomanable possibilitat. En el llibre sagrat de no recordo quina religió oriental, s’hi llegeix que els deus enviaren un diluvi sobre la terra, farts que n’estaven de la fressa produïda pels humans. I ara que hi som: allò que impedeix al nostre Déu d’enviar un segon diluvi universal deu ser la inutilitat del primer. No ho sé, és evident. Només ho suposo.