L’arquitectura de l’antiracisme

És difícil (des)estructurar un model social racista? Al cap i a la fi, parlem d’un fet cognitiu inherent a una construcció social de fa segles per uns enginyers, científics, i filòsofs socials amb necessitat de posar un ordre que afoga la meitat de població mundial. Però no és impossible. “Ara la gent té vergonya d’expressar violències racistes.” Probablement és una afirmació que es pot dir si no s’és subjecte del racisme. Parlem de les persones racialitzables. Perquè això sí, l’anàlisi de les violències racistes ha de tenir un enfocament territorial, clarament. En aquest cas, parlem de casa nostra. Sortim d’unes eleccions generals on la (im)migració ha estat un dels debats amb menys profunditat. El fet migratori té una dimensió social que sovint és criminalitzat, patriarcalitzat i menystingut, i l’impacte que té en la visió de la població receptora és igual o pitjor. Parlem dels que actualment migren de casa seva. També dels que han arribat fa dècades. I els que en són fruit –que tots plegats són gironins, barcelonins, lleidatans i tarragonins–. Amb unes eleccions com aquestes, que els principals grups polítics electes es declarin antiracistes és clarament una necessitat per combatre els discursos d’odi, xenòfobs, incoherents i inconsistents tant en contingut com amb la realitat social. I encara és més necessari quan una part de la població pateix l’impacte de les expressions de les violències racistes en la quotidianitat, i que, per tant, es converteix en una de les principals preocupacions per a ella. No n’hi ha prou amb la presència! Partir de l’acceptació d’una estructura que ha evolucionat. Les expressions racistes són canviants. Abans es fuetejaven les persones esclavitzades i ara se’ls atura pel perfil racial. Doncs, el reconeixement i la consciència d’una població racialitzable és un pas a la multiculturalitat. Però aquesta es queda buida i les intencions es podreixen quan no van acompanyades de la defensa, la protecció i la garantia de l’execució dels drets. Les institucions –polítiques i privades– i els mitjans de comunicació –tradicionals i moderns– han de formar-se i treballar, posar els colzes, les eines i els mitjans per protegir la seva inclinació a la no-violència –també– des de l’antiracisme.