Dormir, a l’estiu

Començo a creure que, per a molta gent, un dels canvis més notables que comporten les vacances és el règim de dormir. No em refereixo al fet excepcional de passar una nit en vetlla, o dormir molt durant un dia; aquest és el cas, per exemple, d’un parell de motoristes alemanys que vaig trobar en un cafè de l’autopista, i que em va fer molta impressió. Seien de costat, el cos tirant endavant, els braços caiguts, profundament vençuts per la fatiga i la son. El xivarri del local no els afectava. Entrava i sortia gent, arrossegaven cadires al seu costat, i ells romanien immòbils.

No, em refereixo al fet que molta gent modifica el seu hàbit quan fa vacances, i es converteix –mentre duren– en un dormilega o en una persona que dorm molt poc. Aprofitar les vacances –i en general la “festa”– per a dormir sense límit, tant com es pugui, defineix un determinat tipus de persona, que, normalment, és un home. “El pare dorm”. Potser en algun cas es tracta d’una necessitat realment física, però sospito que molt sovint aquesta son de les festes és més psicològica que altra cosa.

Hi pot influir allò que expressava aquella cançó –“odio els diumenges”– d’una manera més o menys inconscient, és clar, o per dir-ho d’una altra manera l’instint de trencar amb la realitat, cosa que els dies feiners no es pot fer. Aïllar-se, desvincular-se, infantilitzar-se, si voleu –quantes vegades hem dit, mirant un infant de bressol, que és feliç passant-se gairebé tot el dia dormint– i ésser amo de “no haver de fer res”. Perquè si estàs despert, encara que siguin vacances, bé has de fer alguna cosa. Escoltar el que diu la família –que sol plantejar problemes, ni que siguin petits i casolans– o pensar com omplir el temps. “Omplir el temps”, vet aquí el desafiament, que pot ser angoixós, de les vacances. Què podria fer jo, que no fos mirar la “tele”? Es tracta de no interrogar-se, no fos cas que no hi hagi respostes –llevat d’enyorar la droga de la feina diària, tan menyspreada mentre es fa, però tan “tranquil·litzadora”.

Hi ha gent que, quan té festa, dorm molt més que no li cal per algun altre motiu. Plantejar-se si li convé més de practicar aquesta “absència” o d’enfrontar-se amb el temps de vacances –o sigui amb la sensació d’estar “vacant”, buit o disponible– és una decisió que cada u ha de prendre lliurement.

Després hi ha els qui dormen poc. Per a un altre grup de gent el règim de vacances significa destarotar els costums: anar a dormir tard gairebé cada dia, i potser desvetllar-se, per l’hàbit, a l’hora d’anar a la feina; o passar les vacances en un indret típicament turístic que són veritables fàbriques d’insomni. He visitat algun poble de la costa on el brogit nocturn és considerable, produït per músiques, cotxes i motos, amb la col·laboració d’estrangers embriacs i d’hispànics cridaners. Davant d’aquest fenomen, la regularització de la son és impossible.

No és estrany, doncs, que molta gent retorni a la ciutat amb la il·lusió de retrobar el llit de sempre, i la ja assimilada cara i creu de l’existència quotidiana.