Control

Ens espera l’enfosquiment de la ciutat, si és que s’aplica rigorosament el decret. Ho veurem quan els dies s’escurcin i l’activitat comercial reprengui el seu ritme després de les vacances d’agost. També es preveu la reducció de la calefacció en els edificis públics i oficials.

Llum i escalfor, vet aquí dues qüestions delicades, perquè són molt subjectives. És freqüent que trobem que en un indret hi ha poca llum o massa llum, que hi fa una mica de fred o una mica de calor, i que el nostre criteri no sigui compartit pels qui són amb nosaltres. El meu punt de vista –també “meu”, és clar, i, per tant, discutible– és que en general se sol exagerar. Quan en un ambient es decideix que hi convé poca llum, sovint n’hi ha “massa poca”, i quan n’hi ha d’haver força tendim a enlluernar. Pel que fa a la temperatura, disposar d’un sistema de refrigeració sembla que obliga, normalment, a congelar els assistents al local, i diríeu que moltes instal·lacions de calefacció s’han transformat en rostidores. Un clima ideal hauria de passar inadvertit.

El decret diu que no es podrà augmentar la calefacció per damunt dels vint graus. Em sembla molt bé. L’escalfor artificial és com una mena de droga, cada vegada la dosi ha de ser més alta. Hi ha gent que després d’anys de fer-se passar el fred com ha pogut, amb brasers i estufetes, estrena calefacció central –que és un invent admirable– i s’acostuma tan ràpidament a l’escalfor casolana que, sense adonar-se’n, a vint graus ja troba que “no s’hi està tan bé” com a vint-i-tres. Quan arribem del carrer rebem una bufetada que ens sufoca. No tan sols per raons d’economia, sinó per raons de salut, penso que hem d’aprendre a trobar aquell punt de temperatura discreta i estimulant que correspongui a les variacions de la temperatura exterior, que, en el cas de Barcelona, no és pas massa freda.

Si aquestes restriccions poden educar-nos, benvingudes siguin. Ens excusa una mica l’herència secular de penellons i esgarrifances, que hem patit en els pisos barcelonins o en els dormitoris rurals; això fa que ens hàgim abalançat cap a l’altra banda. Però, potser ja és hora d’haver compensat les frustracions i d’utilitzar els avantatges moderns d’una manera raonable.

“Suspense”

Escric aquestes ratlles el dia de la Mare de Déu d’agost, a migdia. Estic sol al pis i sento un soroll estrany, cap a la banda de la terrassa, que trenca el silenci. És un soroll continu, mecànic, que augmenta a poc a poc. Em preocupa. Em revesteixo de valor i alço lentament la persiana.

És un cotxe, un cotxe solitari que avança des del fons del carrer Aragó.