Talent desaprofitat

Catalunya té talent i el pot aprofitar i fer-lo treballar al servei de la seva economia. En principi, es pensa i es diu que les persones més preparades i de més talent haurien d’anar a fer política, i que haurien de rebre el suport de bons tècnics. El plantejament és clar, però la realitat és molt distinta.

M’agradaria posar un exemple d’aquest talent desaprofitat. Jaume Giró va passar d’ocupar un dels més alts càrrecs executius a la Caixa de Pensions, i després a CaixaBank, a ocupar durant uns mesos la conselleria d’Economia i Hisenda de la Generalitat. Ara no sé ben bé a què es dedica però, evidentment, no fa ni banca ni funció pública. Suposo que es dedica a l’activitat privada. És un més entre els nombrosos exemples de talent desaprofitat.

La Generalitat de Catalunya necessita instruments financers al seu servei, siguin bancs o altres institucions financeres, i, al govern de Catalunya, li fan falta professionals amb experiència en el terreny de l’empresa privada i de les grans institucions. Una Catalunya independent o amb una àmplia autonomia podria fer molt si aprofités aquestes persones amb talent, que té, però, que moltes d’elles no estan disposades a entrar en un terreny tan difícil com és el polític. Aquest és un altre punt que m’agradaria comentar.

Els polítics que pugen són els que tenen ambició personal i de poder. Molt sovint, per sota d’ells, no hi ha el segon nivell de professionals amb experiència als qual em referia abans. L’activitat política no té gaire prestigi, amb les excepcions que vulguin, com en el cas que he comentat. Entrar en política és entrar en un terreny lliscós i poc segur. No és precisament un terreny on es pugui viure tranquil.

Els problemes –que hi són– haurien de recaure en els polítics purs, o sigui el primer rengle, mentre que el segon hauria d’estar ocupat per persones que treballessin en allò en què excel·leixen i on es pot manifestar el seu talent. El resultat és una conselleria, en aquest cas la d’Economia, una mica fluixa amb les excepcions que creguin convenients i que n’hi ha.

Catalunya no és una excepció amb tot el que he dit fins ara. I és una desgràcia. A tot Europa, que és la zona que conec més bé, els polítics i els professionals –primer i segon nivell– no tenen una especial categoria, sinó que més aviat es distingeixen per la seva capacitat de moure’s sense trepitjar ulls de poll. Fa pocs dies, Jaume Giró publicava un article en un diari de Barcelona –“Política empetitida”– en el qual feia referència de forma crítica a una Generalitat de Catalunya que feia una política petita. Ens trobem aleshores que l’activitat política té uns objectius d’un gruix extraordinari i difícils d’aconseguir com ara la independència de Catalunya, mentre que en el dia a dia es dedica a la política petita i coses que no tenen gaire transcendència.

Catalunya està mancada de líders i de gent de primera fila, que hi són però que estan treballant en l’empresa privada –en un despatx personal o col·lectiu–, a part dels qui per edat estan fora del mercat laboral i es limiten a llegir el diari cada dia per saber què passa en aquest món de Déu.