Un turisme discutit

Fins al 1951, l’Instituto Nacional de Estadística (INE) no va donar les xifres sobre el moviment turístic a l’Estat espanyol. Fins aleshores, la percepció sobre el turisme que hi arribava estava reduïda al que la joventut masculina de l’època anomenava amb admiració “les sueques” i a les activitats de l’actriu Ava Gardner amb el torero Luis Miguel Dominguín. A partir d’aquella data, el turisme comença a créixer. Era el resultat d’una obertura del govern franquista. Van començar a arribar turistes europeus, sobretot, que buscaven sol i platja. Només alguns s’aturaven a Barcelona i a altres ciutats catalanes buscant monuments i ambient cultural.

El turisme ha anat creixent fins a representar una xifra que té influència sobre el PIB i la renda dels ciutadans. I és així de tal manera que, quan baixa –per les raons que sigui–, les grans xifres de l’economia espanyola baixen sobtadament i tots els ciutadans en rebem les conseqüències.

Ara s’està produint un fenomen contrari. Les protestes contra el turisme són nombroses: massa vaixells de creuer al cor de Barcelona, massa gent al barri Gòtic i a la Barceloneta, platges massa plenes a la Costa Brava i protestes dels hotelers pel baix nivell de la clientela. Es parla seriosament de reduir el turisme utilitzant les mesures que calgui. I ho diuen amb tota naturalitat els perjudicats que pateixen el mal comportament d’alguns dels visitants.

Els que demanen la reducció del turisme s’ho haurien de pensar dues vegades, ja que és un dels puntals de l’economia catalana. Catalunya és una potència turística que ha anat a l’alça, mentre que l’activitat industrial ha baixat fortament. No es pot matar tot el que és gras, com diu la dita, i el que s’ha de fer, en canvi, és procurar regular el comportament del turisme. Els ingressos que ens aporta són fonamentals per a milers de catalans i no en podem prescindir.

Fa uns anys, en un dinar durant una reunió d’empresaris, el meu veí de taula era un hoteler de la Costa Brava. Després de les presentacions habituals, vam intercanviar opinions sobre les nostres professions. Ell em va dir amb tota naturalitat que era hoteler, sense afegir-hi res més. Quan li vaig demanar quantes habitacions tenia el seu establiment, vaig quedar realment sorprès quan em va dir que més de 500. Per a mi, era una xifra esborronadora, però ell no hi donava cap importància especial. Durant els mesos d’estiu cobrien la totalitat de les habitacions amb el moviment turístic, mentre que la resta de l’any se’n sortia treballant amb el que trobava en el mercat laboral. A l’estiu contractava personal temporal. És un exemple del que suposaria la reducció del turisme a Catalunya. Accepto que el turisme actual té sovint un comportament intolerable, que dona molta feina als municipals, a la policia i al personal dels hotels. Però la Generalitat i els mateixos hotelers haurien de buscar una solució a aquests problemes, que responen a un excés de demanda. Ja voldrien els empresaris catalans tenir aquest excés de demanda.

Indústria, turisme, comerç i serveis. L’economia catalana està diversificada i això no és dolent, ja que si la crisi afecta un sector, els altres potser se’n surten.