Escacs

L’existència d’una Societat Antiesclavista sembla un residu d’altres temps, quan calia despertar la consciència que un home no podia ser “propietat” d’un altre. Hem arribat a creure que això ja és perfectament clar, segurament perquè identifiquem el problema amb l’abolició de l’esclavatge als Estats Units.

Resulta, però, que la Societat Antiesclavista no és gens anacrònica, i que funciona com un organisme consultiu de l’ONU. Un informe recent d’aquesta societat afirma que dotze mil haitians són venuts cada any a la República Dominicana, on “treballen com a esclaus”; el preu de venda equival a unes set-centes pessetes per persona.

Des de la perspectiva de gent que té vacances, milions de ciutadans del món poden esgarrifar-se de la situació d’aquests haitians, i meditar sobre la immensa desigualtat que regna en el planeta humà. En el “Butlletí d’Escacs” català he llegit uns versos, signats simplement per Núria, que proposen una suggestiva interpretació d’aquest joc:

Sorteig

Blanc i negre, escaquejat.

Desigualtat de colors:

de forces. Com en la vida,

els avantatges són de principi.

Ataca el blanc, el negre es defensa.

Sols una errada permetrà

la victòria o la igualtat

de l’agredit sobre el més fort.

Així és el joc

des de fa milers d’anys.

Així fou decretat.

Com en la vida,

la lluita és sempre desigual.

No cal anar a Haití, és clar. De la mateixa manera que no se sap ben bé què és la llibertat, tampoc no hi ha un concepte precís d’esclavitud. “Els avantatges són de principi”, diu Núria, i tots hem de començar la “partida” condicionats pel color mental, cultural, econòmic, físic que ens ha tocat. Si a partir d’aquí voleu que, en certa manera, ens considerem esclaus, no hi tinc res a dir. Els haitians venuts per set-centes pessetes no ens entendrien, i no és estrany, si pensem que la immensa majoria d’europeus evolucionats –la gent neta, rica, lliure, desvetllada i feliç, segons l’Espriu– tampoc no s’interroguen sobre la seva real capacitat de decisió. Poder prendre un cafè curt o un cafè llarg, i triar entre diversos canals de TV pot enganyar molt. Els catalans estem obligats a la lucidesa de saber quines són les peces que podem moure sobre el tauler, i que només amb l’esforç dels peons aconseguirem d’obtenir la reina que ens manca.

Hi ha, però, una diferència amb els escacs: no hem d’esperar l’errada dels altres. Hem de canviar el color del nostre propi joc.