Inquiets

Fa uns dies que llegeixo Inquiets, llibre extens amb el qual l’escriptora Linn Ullmann explora la relació amb els seus pares, Liv Ullmann i Ingmar Bergman, que es van enamorar mentre rodaven Persona (1965) a l’illa de Farö, on el cineasta (i home de teatre) va començar a construir-hi poc després una casa a Hammars amb la idea de conviure-hi amb l’actriu. Tanmateix, Ullmann i Bergman no van trigar a separar-se, si bé van continuar treballant junts i van cultivar una amistat fins que, justament ahir va fer disset anys, ell va morir. Va ser, doncs, el 30 de juliol del 2007: aquell mateix dia també va traspassar Antonioni i va semblar que enterràvem part del gran cinema europeu.

El cas és que Linn Ullmann explica a Inquiets com de petita passava un mes d’estiu a Hammars: l’únic temps de l’any en què el seu pare se n’ocupava. Bergman va tenir nou fills (en una entrevista no va recordar quants en tenia) i ella, nascuda l’agost del 1966, va ser l’última. Va tenir-ne amb sis dones diferents, que, evidentment, són les que van tenir cura dels fills. Linn Ullmann, que també evoca com n’estava, d’emmarada, i plorava les absències de la mare actriu mentre se n’ocupaven l’àvia o mainaderes, recorda amb afecte els estius amb el pare: les passejades i exploracions a l’illa, les pel·lícules que veien junts. No el va deixar de visitar mai a Hammars fins que ell hi va morir. Diu que, després, durant molt de temps el va dur a la bossa: en una cinta amb les gravacions de converses que havien de donar peu a un llibre. Aquest, amb més records transfigurats, existeix i conté algunes reflexions de Bergman, que deia als fills que reunia a l’estiu: “Si desitgeu una cosa, penseu que no serà mai com l’heu imaginada.”