Independentistes independents

No n’hi ha prou amb una conjuntura parlamentària afortunada per canviar el curs de la Història, això és el primer que cal tenir clar. Però també és evident que l’assetjament institucional a què han sotmès Junts acaba passant factura, sobretot al socialisme espanyol. En aquests últims temps el PSC ha aconseguit –amb la col·laboració d’ERC, en ocasions i, en d’altres, amb els comuns i el PP– que Junts hagi perdut, successivament, l’alcaldia de Barcelona i una quota institucional important a les diputacions, un fet que se suma a la sortida dels juntaires del govern de la Generalitat. En definitiva, entre tots han plomat Junts sense tenir en compte la possibilitat –per remota que fos– que, al final, la supervivència de Pedro Sánchez depengués, precisament, del partit que té menor quota de càrrecs de confiança i despatxos de pagament. Dit d’una altra manera, sense un alcalde Trias que hauria pressionat per l’acord per supervivència pròpia, sense un vicepresident Puigneró que hauria buscat la continuïtat del govern i la fluïdesa amb els ministeris de Madrid, sense un conseller Giró que hauria volgut qualsevol acord que li permetés pactar amb els socialistes els pròxims pressupostos, sense un bon grapat de càrrecs i recursos derivats de la Diputació de Barcelona... Sense tot això, Junts és el més semblant a un partit independent i independentista. Al capdavall, el monstre que sobreviu fora del sistema l’han construït ells. Fins al punt que Junts és un partit més ideològic que pragmàtic, que té les mans lliures per fer repetir les eleccions si no obté, com a mínim, un Majestic del segle XXI. I això ja és molt dir. Per si fos poc, Carles Puigdemont viu assetjat pel sistema i, de fet, serà qui tingui l’última paraula en la negociació. En definitiva, Junts no té cap incentiu per enganyar el seu electorat, i això, es miri com es miri, és una novetat. Immensa, per cert.