La narradora

Xahrazad callava quan arribava la claror de l’alba. Sabia quan calia interrompre la narració i així encaterinar el califa assassí i evitar un nou feminicidi a Bagdad. Cada nit era un dia més, una història més, una il·lusió més. I una dona viva més. De l’univers literari de Les mil i una nits, una obra infinita que ha estat censurada, cremada, esbiaixada i alhora endolcida per Disney, no en sabem llegir més enllà dels tòpics, poc més que un harem tancat. Però de la mateixa manera que la llum es filtra, no per esquerdes del pas del temps, sinó pels forats que com constel·lacions d’estrelles adornen les cúpules dels hammams, també ho fa la veu femenina. Expliquen que la intel·lectual Fatima Mernissi (1940-2015), que va créixer en un harem de Fes, va quedar horroritzada quan al ballet de París va veure-hi una Xahrazad bleda, pusil·lànime i sexualitzada. No és l’heroïna de la dansa del ventre d’una telenovel·la turca. No és només l’epítom de les rondallaires; el símbol de qui sap explicar molt bé una història, amb els seus silencis mesurats i les passions contingudes; en un món on els homes dominen les dones, no així en el do de la paraula, de les faules orals. Xahrazad és la veu femenina que esquerda l’harem, però sobretot és la dona que salva les dones amb la seva estratègia narrativa.