Opinió

Tribuna

Color rosa Barbie

“Soc de les que han defugit aquest color des de petites perquè el relacionava amb el color de les nenes ‘tontes’, sumat a una mena de trauma infantil per un xarop
“La paraula ‘patriarcat’ s’esmenta fins a vuit vegades en aquell escenari impossible de plàstic, i l’exemple pràctic el veiem quan els protagonistes trepitgen el món real

“Hauríem pogut venir vestides de rosa, com fa molta gent”, diu en broma (em sembla) la meva filla adulta quan arribem al cine a veure Barbie. M’hauria costat trobar una peça d’aquest color. Crec que només en tinc una samarreta que vaig comprar fa quinze anys en un viatge perquè plovia molt i necessitava urgentment roba seca. Soc de les que han defugit aquest color des de petites perquè el relacionava amb el color que definia les nenes tontes, sumat a una mena de trauma infantil per culpa d’un xarop antibiòtic que em feia vomitar de tan dolent com el trobava i que va actuar com una teràpia d’aversió al color que tenia, rosa pàl·lid. Ecs al xarop, ecs al color, ecs a semblar una nena tonta. Molts anys després, quan estava embarassada, vaig entrar en una merceria i vaig demanar roba interior per a nounats. La dependenta va obrir uns calaixos i només hi havia, us ho prometo, roba de tres colors: rosa, blau i blanc. Me’n vaig anar amb les mans buides i per sort de seguida vaig descobrir altres botigues on comprar-li coses que fessin joc amb l’única peça de roba que tenia per a la meva filla en aquell moment: uns mitjons de ratlles vermelles i blanques perfectament compatibles per a tota mena de nadons, tinguessin el que tinguessin entre les cames.

DURANT LA SEVA INFANTESA, en què els xarops acostumaven a ser de color carbassa o vermell, més d’una vegada va voler roba de color rosa. La hi vaig comprar igual que vaig accedir que el meu fill tingués armes de plàstic quan ens en va demanar: amb l’esperança que tot això passés com una febrada infantil i que de grans no els quedés cap recança de les coses prohibides que els portés a voler viure aquests tòpics de gènere. Crec que va funcionar. Igual que les espases i les metralletes no van fer del fill un adult violent, els vestits roses no van afectar les capacitats mentals ni la personalitat de la filla. I ara té a l’armari roba llisa, estampada, de ratlles i de tots colors. També rosa Barbie.

VAIG AL CINE, DONCS, vestida normal i amb ganes de saber si és veritat que el símbol de l’estereotip femení protagonitza una pel·lícula amb missatge feminista. Durant dues hores riem, ens entretenim, i en alguns moments ens fa ballar molt el cap. La paraula patriarcat s’esmenta fins a vuit vegades en aquell escenari impossible de plàstic i somriures falsos, i l’exemple pràctic d’aquest patriarcat el veiem quan els protagonistes trepitgen el món real (fa riure, per no plorar, l’eufòria del ninot Ken quan descobreix el paper dels homes). A Barbie se la carrega el masclisme, se la carrega el capitalisme, i tot amb un to de comèdia que funciona perfectament. Entre gags es plantegen idees que no ens haurien passat mai pel cap: la Barbie ha ajudat el feminisme pel fet de representar una dona que viu sola i és capaç de fer qualsevol professió? És superficial i frívola o bé una dona empoderada que sap passar-s’ho bé i que no depèn de cap home (en Ken sempre ha estat un complement més)? També s’ataca amb humor la rigidesa d’aquest model estètic que s’ha convertit en el prototipus de perfecció a què cal aspirar. La Barbie de la pel·lícula, tot i ser interpretada per una dona de carn i ossos, quan es treu les sabates continua caminant de puntetes igual que les nines, i confirma que alguna cosa va malament quan veu amb horror que les plantes dels peus li toquen a terra. L’escena fa gràcia perquè és ridícula, però el fet és que els talons alts són una característica essencial d’aquest personatge: el primer model es va vendre el 1959 i, fins al 2015, cap dels quasi mil tipus de nines diferents havia portat sabates planes.

CINQUANTA-SIS ANYS llançant al món la idea que per ser una noia bonica era imprescindible torturar-se els peus (i la columna, i tot el que afecta). Un missatge que, de fet, no ha desaparegut, perquè allò de les sabates planes va ser una excepció, com ho han estat els últims anys les nines amb cadira de rodes, les que no eren blanques… És a dir: la Barbie continua sent la Barbie de tota la vida. La resta fins ara són excepcions, la perifèria. Per cert, l’empresa Mattel què hi diu, sobre una pel·lícula tan crítica amb el sistema i on ells mateixos queden com uns hipòcrites? Doncs no semblen tenir-hi cap problema, al contrari: en són uns dels productors, i han posat al mercat marxandatge inspirat en el que la pel·lícula ridiculitza. Amb nines amb peus que fan puntetes i cotxes, cases i complements com els de sempre: cursis i de color rosa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia