Perill d’extinció

M’han dit que soc un animal en perill d’extinció. Entenc què significa i m’agrada la metàfora. Sé prou bé que desafio fins i tot la gravetat. Soc de miratges passatgers i de fer volar esquadrons de coloms. Soc d’impulsos excèntrics que em fan triar entre l’enamorament sobtat i el rebuig constant, entre morir de por o viure amb ella. Soc un animal que rugeix perquè per fi ha sortit de la cova i ja pot volar, amb la imaginació o amb les ales que tinc a l’esquena i que només han sabut veure els feliços pocs que s’han esforçat a descobrir-les sota la samarreta. Quan escric soc una malinqüent, una delinqüent amb malícia que mata per escrit per no fer-ho pel carrer i acabar entre reixes. Hi ha qui no entén la meva raresa i hi ha qui la valora per sobre de totes les coses. A casa, ja estan de tornada amb mi. M’accepten i em guien, però saben que tenen una filla artista i que això vol dir contradictòria i un punt tarada. Soc generosa amb el poc que tinc, i hi ha qui confon la bondat amb l’estupidesa i mira d’aprofitar-se’n. Sovint no les veig venir, perquè porto set rams de lliris invisibles a cada mà. Però el dia que perdi la innocència, la candidesa, la imaginació i la creativitat de la nena petita que encara em surt pels ulls i la rialla hauré acabat el meu pas per aquest planeta. Domino la retòrica i no em cal aprendre tècniques de taekwondo. Puc esclafar el contrincant cabró amb el llenguatge, sense necessitat d’armar-me a cops de puny. Qui sap si en comptes d’un animal en perill d’extinció soc, només, un perill d’aquells que atrauen, com les portes tancades d’un castell medieval.