De Gimferrer als Buhos

Concert de Buhos a Salt l’endemà de les eleccions. El públic es posa a cridar “Sánchez, mamón, truca al Puigdemont”. Moment convenientment recollit per l’Instragram del grup i que es va fer viral, com tot avui en dia. Com que no soc Aramís Fuster, no sé si el clam farà fortuna en la quantitat de concerts –per sobre de les nostres possibilitats– que es fan aquest estiu a Catalunya. De moment, no ho sembla. Però com a mínim, a manera d’inventari, quedarà en la història de les eleccions, més o menys a prop d’aquell parlar català en la intimitat i aquell poema de Pere Gimferrer posterior al “Pujol enano, habla castellano”.

El crit és significatiu perquè, més enllà de si un és independentista, sobiranista, catalanista, autonomista, federalista o el que es vulgui –o de si ha votat o no–, el que és majoritari a Catalunya és una voluntat de ser. I no cal haver llegit Jaume Vicens Vives. Ho veiem a cada elecció quan les televisions pinten els mapes. Sempre hi ha uns colors diferents a Catalunya i al País Basc. I això a vegades es tradueix en un vot a l’independentisme, com abans a l’autonomisme, o, com aquesta vegada, en un vot a l’esquerra amb la clara intenció de frenar l’extrema dreta i els plans del poder econòmic i mediàtic de Madrid.

Així que, mentre bascos i, sobretot –per demografia–, catalans pertanyin a Espanya, difícilment es podrà governar aquest estat si es vol fer contra –o ignorant– Catalunya i el País Basc. Només ho podran fer amb un gran pacte PP-PSOE que aquesta vegada és impossible per un greu error del PP de Núñez Feijóo. No es pot passar del “que te vote Txapote” a demanar un pacte d’estat. Per tant, o Feijóo fa el seu particular Aznar i diu que és socialista en la intimitat i recita Pablo Iglesias –Posse, no Torrión– a la tele o Sánchez fa cas als fans de Buhos o, com diria Client Eastwood, ens veiem a l’infern… electoral.