Sota el llit

Els diners no fan resistència. L’han sentida, aquesta frase? Molt sovint. Massa. El preu del diner és cada dia més car i s’apugen els tipus d’interès que regulen les hipoteques. És a dir, que els que en tenen, cada dia en tenen més, i als que n’hem de guanyar per viure ens costa més i ens en donen menys, de diners. Això és insostenible. Deu ser la mesura que diu que té el Banc Central Europeu (BCE) per contenir la inflació, però si la previsió és anar apujant i escanyant sense deixar que la gent respirem, el sistema sí que col·lapsarà. Potser és el que caldria, perquè quan veus i sents certes coses et bull encara més la sang. Perquè a més ens ho refreguen pels morros cada dos per tres. Aquests dies no he deixat de veure als mitjans els beneficis que han guanyat els bancs. Que els sis grans que operen aquí, CaixaBank, Sabadell, BBVA, Santander, Bankinter i Unicaja, surtin beneficiats per les pujades de tipus que ha repetit en l’últim mig any el BCE, és vergonyós. I en aquests sis mesos, els seus guanys conjunts han sumat més de 12.386 milions d’euros, un 20% més que en la primera meitat del 2022. Escandalós. Obscè. Pornogràfic. La banca sempre guanya. I no és un joc. No perdonen ni un cèntim i apliquen puntualment l’encariment del preu del diner a l’hora de concedir crèdits. Però no el repercuteixen ni amb la mateixa rapidesa ni amb la mateixa exactitud en els dipòsits dels clients. Una pràctica que ja es pot anar denunciant que no arriba mai enlloc: sempre acaba en paper mullat. Una manera d’actuar que fa que l’espanyola sigui a la cua de la banca europea en retribuir els clients, però en canvi és la que aconsegueix més beneficis. I mentrestant, què fem? Anar pagant i anar-nos queixant. “Trauré els diners i els amagaré sota el llit.” L’han sentida, aquesta frase? Molt sovint. Fa molts mesos que la torno a sentir. Puc semblar un il·lús, ja ho sé, però m’agradaria tant veure-ho...