El tam-tam de la nostàlgia masclista

Llegim que el PP i Vox haurien obtingut majoria absoluta si els electors fossin tots homes, i que si les electores fossin dones el PSOE i Sumar governarien sense cap dificultat: segons Metroscopia, entre les dones el vot als partits d’esquerra ha superat els de la dreta en més d’1,1 milions i, ben al contrari, la predilecció de la dreta sobre l’esquerra entre els homes s’ha xifrat en uns 1,5 milions. Amb tots els matisos que calgui, no és una informació sorprenent. Què es pensaven? Sota la banda sonora immensament desafinada de l’atac al feminisme i de la negació de la violència masclista –nou feminicidis el mes de juliol, palla a l’ull–, hi ha una remor de fons persistent que els ultres han esperonat en aquesta convocatòria més que mai: la de l’home nostàlgic d’antics privilegis que el feien sentir segur i prestigiat socialment en el seu estatus de domini. Una bombolla que ha punxat fa temps però no tothom està preparat ni disposat a acceptar unes relacions en termes d’igualtat, i s’entén: les dones ens volen manar, diu el que només sap manar. El cas és que darrerament la misogínia tradicional més carca s’emplaça per internet a través del perillós tam-tam de la violència simbòlica i real i de la victimització dels agressors, una idea que va assumir Feijóo quan va justificar el maltractador condemnat Carlos Flores, cap de llista per Vox al Congrés dels Diputats per València, dient que havia tingut un divorci molt dur que comportava abusos verbals envers l’exparella, és ben natural. Aquesta reacció hostil contra els avenços dels nostres drets s’estén per Europa –als països nòrdics es vincula amb el supremacisme blanc; a Itàlia, amb el neofeixisme; a l’Estat espanyol, amb Vox i Hazte Oír– i ens declara la guerra a les urnes. Per ara l’aturem.