Dues monges d’abans
Anaven vestides sempre amb alguna peça que les distingia del comú de les mestresses de la seva edat
Al públic majoritari d’avui, sobretot el jove, si sent el mot monja li ve al cap alguna hermana mediàtica. Com ara Lucía Caram, dominica i autoanomenada monja cojonera; Teresa Forcades, metgessa, benedictina i antimultinacionals farmacèutiques, o Victòria Molins, teresiana que ha ajudat prostitutes i drogoaddictes en els espais més degradats. Però el que servidor els volia evocar aquí són les monges anònimes d’abans, de fa més de mig segle. En tinc al cap dues de proximitat que feien vida al meu poble quan jo era criatura. Per aquesta raó potser hauria de parlar d’exmonges, perquè no vivien al convent i s’estaven amb la família. Però tampoc puc dir exmonges perquè, segons els manuals vaticans, una monja no deixa mai de ser-ho si no ho ha sol·licitat –i, després, concedit– a la Santa Mare, que diu l’amic Josep Valls, o no n’ha estat expulsada. Que no és el cas: totes dues, per ocupar-se dels pares, havien demanat a la seva superiora una dispensa temporal... que va esdevenir indefinida. L’una era una meva tia valenciana –cosina germana del meu pare– i l’altra, una veïna, tia del meu confrare Miquel. Desconec què les va empènyer, de joves, al convent, i no estic segur que l’excusa per abandonar la cel·la fos ajudar els pares. El cas és que van tornar a formar part del mobiliari humà municipal, això sí, uns mobles particulars dels quals les converses veïnals s’ocupaven intermitentment tot formulant hipòtesis sobre els enigmes vocacionals, o sobre misteris de llistó més prosaic. S’hi referien com “la monja” i el context o el nom de la casa ja aclaria quina de les dues centrava el rall. Anaven vestides sempre amb alguna peça que les distingia del comú de les mestresses de la seva edat, i que evocava vagament l’hàbit feiner de les religioses dels convents. Sortien poc i caminaven sempre com si tinguessin pressa, sovint amb la mirada baixa, i no enraonaven gaire i quasi sempre amb altres dones. Des del present les entrelluco com dues volves surant al riu de la vida, deslligades de la convivència comunitària conventual i mai no integrades en el paisatge vilatà, solitàries al capdavall. Els anys i les xacres les van portar a la residència on van passar els darrers anys i on van expirar quasi oblidades.
