‘Retrat d’una jove en flames’

Havia de ser en un estiu que Marianne (Noémie Merlant) i Héloïse (Adèle Haenel) visquessin a Retrat d’una jove en flames (Portrait d’une jeune fille en feu, Céline Sciamma, 2019) uns dies d’amor que recordaran per sempre més. És l’estiu del 1770. Marianne, pintora, arriba a una illa de la Bretanya per realitzar un retrat d’Héloïse, una jove aristòcrata, per a un noble milanès. Ho ha de fer d’amagat, simulant que li fa de dama de companyia i retenint els trets i gestos observats, perquè Héloïse es resisteix al matrimoni que la seva mare vol acordar amb el destinatari del quadre que, en acabar-lo i confessant la veritat, Marianne mostra a la model sense consciència de ser-ho.

En veure el retrat, Héloïse el desestima: “No té vida, ni presència.” Marianne es defensa, però claudica i més quan Héloïse s’ofereix a posar per ella. Absentant-se la mare uns dies, amb una complicitat que dilueix la tradicional relació entre artista i model, creen plegades el retrat oficial (n’hi ha un altre, amb Héloïse envoltada de flames, que restarà amagat i també un autoretrat de Marianne nua pintat a la pàgina d’un llibre) mentre es lliuren al desig: un amor clandestí condemnat a la brevetat. En criticar el retrat, Héloïse potser té present què li va dir Marianne a propòsit de l’Estiu de Les quatre estacions, de Vivaldi: “No és alegre, però té vida.” Ho diu per contrastar-ho amb la música d’orgue (“és per a morts”) que, anant a missa, vol escoltar Heloïse, que no en coneix cap altra. Tocant un clavecí desafinat, la pintora esbossa un passatge del Presto: “És la història d’una tempesta, amb ventades i trons. I dels insectes que la senten i s’alteren.” Marianne té el moviment al cap, però no pot seguir-lo tocant.