A la tres
Examen al peix al cove
“La relació bàsicament de conveniència entre el nacionalisme català i el poder de Madrid s’endinsa ara, aparentment, en una nova fase on tot descansa sobre una única esquena
Els qui aspirin a fer quatre rals escrivint un tractat d’història, ja diran si cal submergir-se fins a Cambó o si el punt d’inflexió, per dir-ne un, va ser aquella Operació Roca que va acabar com va acabar. La qüestió és que va haver-hi un moment que el nacionalisme català va fer clic i va dimitir, definitivament, del seu anhel de construir una nova idea d’Espanya. I, des d’aleshores, la relació de poders entre Barcelona i Madrid ha estat bàsicament mercantil o de necessitat mútua. Una lògica basada en un principi gairebé únic –“Tu em traspasses tal competència, i aquí tens els meus vots al Congrés”– i que va tenir la seva expressió més impol·luta durant el pujolisme. I justament aquí és on encara som ara. Amb els resultats d’unes eleccions a la mà que converteixen en decisius, un cop més, un grapat de diputats catalans per a desgrat de molts, i que d’aquí a no gaire farà rebrotar –temps al temps– el debat sobre la necessitat d’una reforma que constrenyi la representació electoral de les perifèries. Però fins que això no passi, que passarà, el present ens porta a assistir a un joc de la rata negociador, i on el PSOE, que sap perfectament quin és el seu paper, ja ha començat a escalfar a la banda. D’entrada utilitzant el seu escolanet per presentar la proposta folklòrica de rigor per estovar el nacionalisme –el català al Congrés– mentre la ministra Montero s’encarregava de la part seriosa acalorant la tropa postconvergent parlant d’allò que realment l’excita, de diners. Fins aquí, tot com sempre. La gran novetat de la partida és que a l’altra banda de la taula tot descansa ara sobre una única esquena, la d’algú que afirma que ja no s’acontenta amb les molles i vol el pa sencer. “Referèndum” i “amnistia” és la proclama, encara que fins i tot el més innocent dels interlocutors intueix que és una posició de sortida i el preu final que decantarà, o no, l’estira-i-arronsa forçosament serà un altre. Quin? És la clau. El moment, doncs, és d’altura. Perquè mai fins ara el peix al cove haurà hagut d’afrontar una revàlida tan definitiva.
