Successos
La primera idea a l’hora d’escriure aquestes línies era felicitar el meu estimat Jordi Grau per haver estat el pregoner de la festa major de Salt, per haver-la encertat una vegada més amb les seves paraules, perquè és un periodista jubilat que treballa més que mai, president de la junta de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, sempre amb la voluntat de sumar i ajudar. Gràcies per ser una gran persona i un bon amic. També creia que podria aprofitar aquest espai per destacar la figura i la generositat professional d’en Manel Lladó, fotògraf de professió i de vocació que acaba de donar el seu fons personal a l’Inspai, Centre de la Imatge de la Diputació de Girona, unes 250.000 imatges des dels anys vuitanta fins a l’actualitat, memòria gràfica de les comarques gironines. Les seves fotografies retraten personatges de l’àmbit social, cultural, polític, i també hi trobem fotografia de natura, patrimoni, esdeveniments i successos! Successos de tots els àmbits... sobre els quals cal escriure, parlar, cridar... Per això en aquest article us escric amb tristor per recordar la Carla. El dijous dia 27, a la tarda, a Girona. Terrible notícia. La Carla, 27 anys, veïna del barri de Sant Narcís, moria assassinada per la seva exparella. La va lligar i la va estrangular. Ell està detingut i posat a disposició judicial. Sense denúncies prèvies per maltractament, si n’hi hagués hagut, s’hauria evitat aquest crim? No ho sabrem mai. Reaccions socials de rebuig absolut a aquest assassinat, davant l’ajuntament, a la plaça de l’Assumpció. Consternació. Indignació. Por. Ràbia. Dolor. Mort. Injustícia. La Carla és la vuitena dona que mor aquest any a Catalunya víctima d’un home que en algun moment ella havia estimat. Feminicidi, crim masclista, com vulgueu, però diguem-ne pel seu nom. Que ningú s’atreveixi a mirar a la cara a la família o els amics de la Carla i sigui capaç de negar la definició de violència contra les dones. Poc càstig em semblarà el que rebi el seu assassí, poc temps passarà a la presó, poca vergonya. Les dones volem, tenim dret a ser lliures i viure i riure, i decidir a qui estimar i a qui deixar, i seguir sent lliures i viure i riure. Més prevenció, més sensibilització, més protecció, més recursos, més vida. Un sentit condol a qui de veritat l’estimava i respectava.
