Per a qui són les ajudes?

S’hi pot posar mà per dalt o per baix, totes dues formes responen a un mateix objectiu. Per la part de dalt n’és experta la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, encantada d’oferir beques d’educació a famílies benestants: parelles amb un fill que ingressin fins a 107.000 euros o fins a 143.000 amb dos fills, si opten per proporcionar-los els estudis de nivell en centres privats. Necessiten l’ajuda, és evident, a causa de la “mala política econòmica del govern social/comunista” que perjudica aquest segment oblidat de la població. Per la part de baix s’emporta el palmarès la primera ministra italiana, Georgia Meloni, fundadora de l’Aliança Nacional i hereva del neofeixista Moviment Social Italià, que ha decidit suprimir de cop i volta la renda ciutadana destinada a famílies en situació de pobresa –arriba a més d’un milió de llars– perquè la considera la “metadona de l’Estat”. El to despectiu no s’ha d’obviar perquè l’extrema dreta fa bandera ideològica del combat als pobres i no a la pobresa, i la diferència és capital: els pobres se suposa que són aquells paràsits que s’aprofiten del sistema per obstinada ganduleria –sort que a Madrid no n’hi ha, segons el conseller d’Educació Enrique Ossorio– i la pobresa, més ben dit l’empobriment, és una construcció social basada en els interessos d’una minoria espoliadora de recursos i de drets bàsics. És evident que les rendes de garantia han de respondre a una necessitat temporal i no s’haurien d’eternitzar com a donatiu de subsistència, però això serà així en la mesura que es desenvolupin polítiques destinades a reduir les desigualtats i crear condicions de vida dignes per a tothom. Per a l’extrema dreta l’objectiu és clar: promocionar els de dalt i culpabilitzar els de baix, dit ras i curt.