I aquí no ha passat res...

Soc en una piscina municipal de Girona. Busco ràpidament dues coses: un trosset d’ombra i una gandula. Totes dues van molt cobejades. Només en queda una i avanço ràpidament per prendre possessió del meu tresor. Un senyor gran també l’ha vist i per un moment temo perdre la cursa, però ell va coix. Arribo uns segons abans. L’agafo sense penedir-me’n i m’instal·lo a l’ombra. Em capbusso ràpidament. La piscina és plena, dins i fora de l’aigua. Surto ja més satisfeta i m’estiro a llegir una novel·la de misteri. Unes quantes pàgines i torno a tenir calor, però em crida l’atenció que no sento el xipolleig de l’aigua de la mainada, ni els crits de joc i de conversa dels adolescents en remull. Em giro i de sobte penso que soc a la pel·lícula d’Amenábar Abre los ojos. La piscina és buida. La superfície, ben plana i tranquil·la, i al voltant, tot de gent que se la mira. És un ritual? Estic tan immersa en la meva lectura que l’estic vivint? M’acosto a dos joves que, com tothom, miren l’aigua. Em sento protagonista del film, i com si fos Eduardo Noriega interpel·lant Duvernois, demano: “Què passa? Per què no es banya ningú?” (poseu-hi to dramàtic). Un d’ells es gira i em mira. “La veritat?, potser no la suportaries”, deia Duvernois. Això és el que volia sentir per continuar amb el caire novel·lesc de la meva aventura, però en comptes d’això em diu, ben prosaic: “Nada, que se han cagao en el agua.” És com si m’haguessin fotut una hòstia. Recordo que quan m’hi he capbussat he vist un parell de boletes marró fosc al fons, prop dels meus peus, però el meu cervell m’ha fet pensar que eren fulles, o castanyes... Qualsevol cosa menys dos trossos de merda humana. Però no. I ara estem tots al voltant de l’aigua, amb els socorristes i personal que llueix la paraula “Civisme” a la samarreta vigilant que ningú salti a l’aigua. Què faran? Analitzaran la caca? Miraran l’ADN per saber de qui és i multar-lo? I ja, de passada, li diran si ha de menjar més verdures? Però no, en un moment, xip-xap curat, que es diu a la mainada. Ens diuen que hi han posat un pèl de clor, han netejat, han agafat mostres de l’aigua, i en quinze segons el vigilant abaixa el braç, el senyal que tothom està esperant per tornar a llançar-se a l’aigua. I aquí no ha passat res.