Els plats bruts no es renten a casa

La moral nacionalcatòlica tenia un infame argumentari per silenciar les dones que, tot i la submissió que se’ls exigia, no podien suportar més les pallisses de l’home i demanaven auxili a la família; val a dir en primer lloc que el franquisme es venjava en elles –natura rebel, lasciva i traïdora, el pecat personificat– del somni emancipador de la República: “El nen ha de mirar el món i la nena, la llar” (Pilar Primo de Rivera). Què passava quan l’àngel de la llar ideal patia la fúria de l’amo guerrer? Quins consells rebia de la mare o del seu confessor si venia al cas? Paciència i a aguantar, que tot era a fi de complir el deure conjugal, una esposa ha de saber portar el marit i no fer-lo enfadar, enlloc estarà millor que a casa, ha de pensar en els seus fills, i si l’ha estomacat, algun motiu deu tenir, sempre la maleïda culpabilitat –pica la teva dona; si no saps per què, ella sí que ho sap– i, per descomptat, no ho expliquis a ningú, que els plats bruts es renten a casa, resignació i bona cara, que Déu t’ho compensarà. Ho expliquem perquè ens ho recorda –salvant les distàncies– una dada difosa recentment per l’Observatori de Gènere del Consell General del Poder Judicial: de les 182.000 denúncies presentades per violència masclista el 2022, només l’1,82% procedien de familiars o de l’entorn de la víctima. Ja saben, allò que sovint surt als mitjans: “Es veia a venir, se sentien crits, cops de porta, plors…” No podem mirar cap a un altre costat, no es tracta d’un tema de parella que es resoldrà en la intimitat com en aquells execrables temps, sinó d’un delicte públic que cal posar en coneixement de les autoritats perquè sovint la dona maltractada –humiliada, espantada, aïllada socialment– no està en condicions de fer el pas per sortir de l’infern.