Asens i Puigdemont

Fa goig imaginar Jaume Asens i Carles Puigdemont asseguts a Waterloo negociant, o parlant de negociar, o negociant si cal parlar de negociar la investidura de Pedro Sánchez tot volt de la tapa de musclos i patates fregides on el CNI ha posat el micro. De moment en sabem poca cosa: primer que Asens ha estat públicament designat per Sumar per iniciar els contactes amb l’home fort de Junts; segon, que Puigdemont ha decidit implicar-se personalment en el desllorigador del resultat del 23-J. Desconeixem fins a quin punt el negociador de Sumar serà també un primer atalaiador del PSOE, perquè els socialistes encara no han confirmat cap nom. Però és una bona notícia que Asens s’hi hagi implicat. Ho és perquè es tracta d’una de les veus més assenyades que hem sentit al Congreso, més enllà dels grups independentistes, a l’hora d’abordar una solució política per al Procés i el final de la repressió. Ho és perquè va tenir un paper essencial en la gestació dels indults i en la derogació del delicte de sedició, que des d’aquí veiem com el plat de llenties però que des de la Meseta ho troben més dolorós que una exploració de còlon. I ho és perquè va ser un aliat molt efectiu per als exiliats, no només per l’experiència en el terreny del dret, sinó perquè va ser seva la recomanació del fitxatge de Gonzalo Boye amb l’objectiu de diluir l’embranzida judicial espanyola en el laberint europeu. Asens és tot un expert en investidures impossibles. 2019, érem agost, com ara, i Podemos i el PSOE no se’n sortien a l’hora de pactar una majoria contra el PP. Tota l’artilleria mediàtica de la dreta bombardejava l’accés dels comunistes al Consell de Ministres, amb l’ajuda inqualificable del mateix Felipe González i els barons. “Treballem per un govern que aposti pel diàleg per resoldre la crisi territorial i la justícia social com a vacuna contra l’extrema dreta”, proclamava Asens. La pressió i el foc amic van estar a punt de torpedinar-ho i els negociadors van plegar veles fins al setembre. Finalment, el desembre del 2019 Sánchez i Iglesias signaven el pacte i s’abraçaven davant els fotògrafs. Han passat quatre anys, cauen bombes mediàtiques i hi ha foc amic, la investidura espanyola sembla novament impossible i Asens hi torna a estar pel mig. Què ens hi apostem?