‘The Quiet Girl’

De les pel·lícules vistes els últims mesos, algunes de les imatges que em revenen mostren els ulls d’una nena irlandesa que tot ho observa amb la intensitat i el silenci dels millors personatges infantils del cinema. És una nena aparentment tranquil·la (com anuncia el títol internacional d’aquesta opera prima de Colm Bairéad, The Quiet Girl, que tradueix l’original, An cailín ciúin, en gaèlic) palpitant-hi el neguit de ser considerada rara, de sentir-se sola i poc estimada. Som a la Irlanda rural, a l’any 1981. La nena, Cait, té nou anys i pertany a una família nombrosa amb dificultats econòmiques. El pare, alcohòlic, és tan irresponsable com orgullós, i la mare, sembla resignada a suportar-lo. No tenen gaire cura de les filles (Cait té tres germanes més grans que se n’avergonyeixen a l’escola, on ella té dificultats per llegir i fer-hi amics) i esperen un nen. Quan aquest neix, coincidint amb les vacances escolars a l’estiu, duen Cait a casa d’uns parents (una cosina de la mare i el seu marit) que l’acullen temporalment: una boca menys per alimentar i una nosa menys durant unes setmanes.

A la casa del matrimoni format per Eiblhín i Séan, petits propietaris agrícoles i ramaders, la llum és més càlida que a la de la família de Cait, però s’hi va sentint el dol per una pèrdua. La dona, fent-li una atenció que mai no ha rebut, vesteix la nena amb roba de nen arreglada. L’home, en principi, és esquerp amb Cait, però va establint-hi amb contenció un vincle afectiu a mesura que li ensenya les feines que fa i ella se sent útil ajudant-lo. Quan acaba l’estiu i s’han de separar, l’emoció, però, es desborda amb una llarga abraçada, que és com una jaqueta per a la tardor. I com una bufanda per al llarg hivern.