En Perales és ben viu

És un fet recurrent, però curiosament continua generant expectació entre aquells consumidors d’informació àvids per ser els primers a conèixer què ha passat al món més enllà de comprovar, abans que res, si es tracta d’un fet real o d’un simple globus sonda. Em refereixo a l’anunci de la mort sobtada d’un famós, preferentment del món de l’espectacle, i en especial d’aquell grup que ja té una edat i que verifica, si més no a ulls del gran públic, el possible decés. Una mort que, normalment, si prové d’una única font “ben informada” s’acaba demostrant que és del tot falsa i que l’únic que pretenia era sacsejar per uns breus instants l’atenció adormida de la ciutadania. L’interès davant la desaparició d’un personatge conegut es mou sempre entre la tafaneria més humana de voler saber-ne tots els detalls i la morbositat menys empàtica de comprovar, fins i tot amb certa satisfacció, que si hi ha un fet que equilibra la balança entre rics i pobres és el de la mort. Vaja, que quan arriba l’hora ni els diners, ni les possessions, ni els títols serveixen de res. Aquesta setmana, la llufa de la mort que no era tal li ha tocat a José Luis Perales, sí, aquell cantant que durant els anys setanta i els vuitanta va ser la banda sonora de les mestresses de casa que somiaven en un amor tan trist i embafador com els que cantava l’autor de Conca. Perales s’ha vist obligat, com la resta de difunts inventats, a donar senyals de vida, atès que la notícia s’havia escampat arreu del món gràcies a les xarxes socials. “Més viu i feliç que mai”, ha afirmat des de Londres, on era amb la família, i després d’haver anunciat fa mesos que deixava els escenaris als 78 anys. Perales, l’antítesi del galant de Hollywood, s’ha sabut guanyar el respecte tant del públic com del sector i ha venut milions de discos, però per a mi sempre serà l’home a qui més va odiar el ninotaire Jaume Perich i a qui va fer protagonista de molts dels seus acudits. Sempre m’he preguntat si darrere de la mania persecutòria s’hi amagava un pèl, un pèl de gat, d’admiració.