L’última víctima de la guerra civil

Els pactes PP i Vox que per ara han donat a la dreta extrema i a l’extrema dreta el govern de quatre comunitats, han provocat una anunciada i significativa víctima, l’última, de fet, de la infausta guerra civil: la llei de memòria democràtica, una llei que justament en la seva redacció defineix el règim que en va sorgir com una poderosa política de memòria dels vencedors que va excloure, criminalitzar i invisibilitzar els vençuts del cop militar contra la República. Ja sabem que aquella mala gent va omplir el paisatge de monuments “a los caídos por Dios y por España”, coronats amb la mona de Pasqua del famós Valle (avui de Cuelgamuros) i que van fer del terror la seva principal arma de conquesta. Ho sabem i ells també ho saben, i per això diuen que no cal remoure batalles, que el que cal és aprovar una llei de concòrdia que, per a mi, s’enllaça en el temps amb l’anomenada pau de Franco. Ho han signat a Castella i Lleó, Extremadura, València i Aragó, i en aquesta última comunitat, segons el mapa de fosses, quedarien pendents d’exhumar les restes de 10.000 persones sepultades en més de 600 tombes anònimes. No hi pot haver concòrdia sense veritat, justícia i reparació. No hi ha res –de bo– que justifiqui tapar els crims d’una dictadura que va matar fins al seu últim alè. Què pretenen en realitat? Continuar escrivint la història? Que les futures generacions esdevinguin cegues, sordes i mudes? Que no vulguin saber què va passar i es repeteixin els fets? La imatge de joves ultracatòlics en presència del papa Francesc cantant el Cara al sol en la Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa fa feredat. Com deia Elie Wiesel, supervivent dels camps de concentració nazis, el botxí sempre mata dues vegades, la segona amb el silenci.