El foc dels deus oblidat

El film de Christopher Nolan ho recrea durant uns minuts interminables que sacsegen la pantalla: 16 de juliol de 1945, a les 5.29, detona al desert de Nou Mèxic la primera bomba nuclear que certifica l’èxit del projecte Manhattan dirigit pel físic Robert Oppenheimer sota control de l’exèrcit dels EUA. Aviat el foc robat als deus per la ciència assolarà les ciutats d’Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (9 d’agost) i demostrarà la capacitat de l’ésser humà de destruir el món i destruir-se, i aquesta evidència sobre la qual el mateix Oppenheimer reflexionarà críticament a posteriori, no ha deixat de repetir-se amb les seves diferents variants impulsada per la incontenible voracitat de la indústria de les armes que fabrica artefactes per –evidentment– ser utilitzats en guerres creades; només cal mirar els efectes del seu negoci en l’actualitat. Però ara no volem entrar en aquesta qüestió ni tampoc en la trajectòria complexa del físic, en la seva passió investigadora, en els seus dubtes, penediments, declaracions públiques i patriotisme sotmès a judici –tot això és prou conegut i Nolan ho recull amb claredat–. Sí que fem esment d’un terrible efecte secundari que el film oblida i que ens recorda l’activista Tina Cordova: l’assaig a Nou Mèxic no tingué lloc en una zona abandonada, sinó que més de 13.000 persones vivien en un radi de 80 km i no van rebre cap advertiment ni mesura de protecció ni abans ni després de la prova tot i que els nivells de radiació van ser 10.000 vegades superiors al que està permès en àrees públiques. Conseqüències: multiplicació de diferents tipus de càncer des d’aleshores i cap compensació tot i que hi ha una llei federal del 1990 que ho regula. Aquesta part de la realitat no s’explica.