Raça humana
Abraçades sota el sol del desert
Una nova imatge que dona la volta al món, que commou cors sensibles i que s’estavella contra el mur de pedra picada de les institucions europees: Matyla Dosso i la seva filla Marie, de 6 anys, abraçades sense vida, bocaterrosa, en un punt del desert entre Tunísia i Líbia, al costat d’una mata baixa solitària i cremada pel sol, unes víctimes més de tantes sense documentar i evitables si des del nord ric no es donés l’encàrrec –i els diners: 1.000 milions al dictador de Tunísia– de fer la feina bruta d’externalitzar les nostres fronteres, expressió asèptica que significa clar i català abandonar les persones a mans de temperatures extremes, gana, set, malalties i deshidratació fins a la mort. Que abans d’arribar al mar se’ls empassi sense foto l’immens arenal, aquesta és la consigna, i l’avantatge afegit és certament el de la discreció perquè el Mediterrani, al capdavall, està patrullat per vaixells de salvament de les caparrudes ONG i s’ha convertit en una icona tràgica de la injustícia global que va des de la creació de conflictes per fer negoci amb les armes fins al desastre climàtic que castiga a qui menys contamina; les dunes, en canvi s’escauen tombes silencioses i voraces de cadàvers que sovint bat i espargeix el vent. Matyla Dosso, nascuda el 3 de gener del 1993 a la Costa d’Ivori, i Mbengue Nymbilo Crepin, nascut el 26 d’octubre del 1993 al Camerun, es van conèixer el 2016 al campament de Qarabulli, a Líbia; el març del 2017 van tenir la seva filla Marie i van intentar creuar el mar cinc vegades fins que fa un any van decidir entrar a Tunísia, on pensaven que la nena podria estudiar. Van ser abandonats al desert sense aigua, es van perdre i només ha sobreviscut ell. Tenim almenys el deure moral de dir el seu nom per a vergonya dels botxins.