El voraviu
Fiscalia amb el pròfug!
Puigdemont no fuma puros, però tot és diferent perquè ara té duros...
Qui té duros fuma puros, deia l’àvia Neus. Des del recompte del 23-J (i molt més des del definitiu) que Carles Puigdemont té duros, molts duros. Paradoxes de les cites electorals i les aritmètiques parlamentàries! Donen duros a qui no fuma puros! Donen duros a algú com Puigdemont, que ja fugia dels puros i els fums quan tots hi vivíem, quan el tabac era políticament correcte en oficines, televisions, parlaments i hospitals. La cosa és que tant li fa si se’ls fuma o no se’ls fuma, els puros. Mentre tingui duros se li obriran escletxes i veurem que es cola per aquestes escletxes. Algun sapastre continua impertèrrit. Com García Page, supervivent de les baronies socialistes. Troba el 23-J “un vot diabòlic”, no pot estar per les punyetes del comandant Sánchez i continua tractant Puigdemont de pròfug, per més presentat que estigui a la justícia europea, que per a ell no deu ser espanyola. Com impertèrrit continua el bloc “autèntic” del TC, que desestima recursos per la via ràpida a la guàrdia d’estiu, amb el vot de dos il·lustres conservadors (Concepción Espejel i César Tolosa) i el vot particular de la magistrada Laura Díez (nomenada per Sánchez). Però la fiscalia (“De qui depèn la fiscalia?” Per a qui afina la fiscalia?) ha anat tant a la idea com la guàrdia d’estiu, ha recorregut i ha forçat que vagi al ple al setembre com era lògic. Ja ho veus, Page! Fiscalia amb el pròfug! I això que no fuma puros, que viu renyit amb el fum! Però ara té duros!