Deu ser el karma...

El karma fa que els actes d’un individu acabin marcant les coses que li passen més endavant. En espera de com s’acabi el vodevil de la investidura espanyola, els populars i l’extrema dreta han pagat el nuviatge i els casaments autonòmics i no sembla que tinguin cap possibilitat de poder governar, ni sols ni casats. Ara bé, cal reconèixer-los la victòria absoluta a Espanya (sense Catalunya i el País Basc). Sembla que són els qui volen la gran majoria d’espanyols.

Els mobles dels socialistes han estat salvats per catalans i bascos, però aquells hauran de daurar moltes més píndoles perquè els surtin els números, per bé que tothom sap que en són uns experts. Els han alleujat la patacada, que uns comuns barallats no han pogut dissimular ni amb hores de presència als mitjans i tones de sermons. Uns i altres han pagat els desgast del govern i moltes promeses incomplertes. Els pot semblar que, a Catalunya, no han pagat cap preu; però el 2008, al PSC, la festa només li va durar un parell d’anys.

El karma per als partits independentistes ha estat implacable, no només per la fugida conjuntural de vots, sinó sobretot per l’abstenció. Amb cupaires i convergents a la paperera de la història, ERC ha patit un veritable daltabaix, a causa de la seva deriva autonomista i el seu servilisme a Madrid, per molt que ho vulguin dissimular amb una hegemonia nacional pírrica i l’absència de dimissions. A Junts, tot i la pèrdua de vots pels seus vaivens erràtics, s’han trobat amb un paper d’àrbitre de la investidura espanyola; el president Puigdemont ha esdevingut el karma dels partits espanyols que el persegueixen i dels exaliats interiors que l’han menystingut. De la decisió sobre si salva o no qui els espia i assetja, potser en dependrà el karma que mereixeran en les properes eleccions catalanes.